Qué martirio
youtube
#mediació #video pobre #abast-global #auto-producció
1 LINK
2 KRAUSS, R. Video: The Aesthetics of Narcissism. [en línia] October, MIT Press, Vol. 1, pp. 50-64, 1976. [consultat el 24 de Març de 2019] Disponible a: LINK
3 Paolo,V., Gramática de la multitud. Para un anàlisis de las formes de vida contemporáneas, Buenos Aires, Colihue, 2003. Citat a:
STEYERL, H. Los condenados de la pantalla. Ediciones Caja Negra. 1ed, Ciudad de Buenos Aires, 2014. Prólogo de Franco “Bifo” Berardi. (p. 43)
4 STEYERL, H. Los condenados de la pantalla. Ediciones Caja Negra. 1ed, Ciudad de Buenos Aires, 2014. Prólogo de Franco “Bifo” Berardi. (p. 45)
5 Id. (p. 48)
¡¡LLegeix l'entrevista!!
Diàleg amb Miquel Martí Freixes, teòric i programador de cinema.
CANALS: YOUTUBE I LA LÒGICA INICIAL
CANALS.YOUTUBE 05
PARCIALITAT
Finalment, com a punt rellevant en la anàlisis, apareix la voluntat esbiaixada del relat. Karim podria haver filmat 5 minuts abans perfectament i l’experiència hauria estat completament diferent. La importància del moment exacte que succeeix l’escena, ens avisa d’un buit inevitable de tot el que no ha estat filmat. El fragment que existeix, elimina la possibilitat de conèixer més del que el fragment deixa veure. Només podem conèixer el material que veiem. Tot el que ha quedat exclòs ens ho ha negat el productor del vídeo, l’intermediari. Aquest ha tingut l’última paraula en com i què abastava el contingut del seu vídeo.
Als que mirem, només ens queda la imaginació o una sort d’intuïció, però res que pugui ser considerada una autèntica experiència visual completa. Karim conclou el vídeo amb la subtil ironia de que “No té res més a dir sobre això que explica”, quan en realitat, hi haurien milers de coses més a dir. Podria parlar una bona estona sobre elefants, zoològics i curiositats del món animal, però en aquesta situació comunicativa concreta, l’intermediari no vol afegir més detalls, ni més informació. Recau a les seves mans, el poder d’expandir l’experiència o no. I per tant recau a les seves mans també, decidir què mostra i què oculta en tot allò que publica.
CANALS. YOUTUBE 04
“VIDEO POBRE” HI HA ALGUNA COSA DE VALOR?
Un altre evidència és destaca en el fet de la qualitat del vídeo. Sembla que el valor d’una producció audiovisual de bona qualitat, no és el principal objectiu de la plataforma, sinó que prima molt més el volum, i no tant la qualitat. Permetre la rapidesa i l’acumulació, que faciliten la creació d’arxiu i l’accés a aquest i l’intercanvi i interacció entre usuaris amateur, construeix les bases de Youtube.
Si existia certa voluntat reivindicativa dels creadors de la plataforma , està encara per a determinar, però el que és evident és que aquest nou paradigma visual trenca amb les estructures de publicació i distribució audiovisual tradicionals, molt controlada anteriorment pels canals oficials de producció audiovisual, com a màximes agències per a distribuir material audiovisual. Karim exposa en aquest primer vídeo, la facilitat de gravar, produir i publicar amb un dispositiu accessible. La seva aportació serveix com a exemple engrescador on podem emmirallar-nos tots. Si tens el dispositiu tècnic, i alguna cosa a explicar, no cal que passis ja per mitjans de comunicació tradicionals, Youtube t’ofereix una accés directe a expressar-te, en qualsevol de les formes gràfiques o tècniques a les que un pugui tenir accés. Per tant el valor qualitatiu és un factor que Youtube desestima, o que no és de vital importància per a participar i aquesta s’erigeix com una de les característiques particulars del contingut de la plataforma.
Així la plataforma potencia “el vídeo pobre”. Idea provinent de la “imatge pobre” d’Hito Steyerl, però que a efectes pràctics, en aquest text és més escaient. Els vídeos “pobres” són aquells que es troben en constant moviment, susceptibles a ser re-publicats, re-apropiats, tergiversats i distribuïts de nou. No els importa la qualitat, doncs sotmeten aquests atributs a canvi d’una major velocitat de distribució i dispersió. El que opino que és important de Youtube com a propulsora de la producció del vídeo pobre, és l’evidència d’un canvi de paradigma, o com a mínim, de l’addició d’un nou format audiovisual als ja existents. Al fer possible l’accés i la producció d’aquest tipus de vídeos a un gruix molt major de població, les característiques de la producció audiovisual s’alteren inevitablement, doncs la producció de vídeos produïts per persones “corrents” és incessant. Aquests documents s’allunyen sovint dels atributs necessaris per al vídeo-art, del documental i el cinema, però la influència d’aquests grans pilars audiovisuals és inevitable.
Potser l’accessibiltat major a l’autoproducció de vídeos, pugui comportar un ambient sorollós i dispers de continguts superflus, però també reflexa en la seva expressió i representació, característiques de l’època present, i per tant, esdevenen un recurs documental interessant per a la comprensió dels contextos contemporanis. Com apunta Hito Steyerl i canviant “imatge” per “vídeo”:
Las imágenes pobres son por lo tanto imágenes populares: imágenes que pueden ser hechas por muchas personas. Expresan todas las contradiccions de la muchedumbre contemporània: su oportunismo, narcisimo, deseo de autonomia y creación, su incapacidad para concentrarse o decidirse, su permanente capacidad de transgredir y su simultánea sumisión.3
Aquestes contradiccions em resulten fonamentals per a comprendre l’època convulsa i accelerada en la que vivim actualment. Aquests vídeos expressen un enorme potencial. El potencial del vídeo pobre com a eina d’expressió transgressora en la seva naturalesa seriada, repetitiva i acumulativa, que es produeix i es reaprofita en nous circuits alternatius de les imatges . Vídeos produïts pels propis individus, de qualitat dubtosa, que s’enfronten a la cultura mediada per imatges de control hegemòniques, condicionades per fetitxismes en relació a l’autoria i el valor de l’obra única, com a única possibilitat de valor, i en definitiva, s’enfronten als interessos de les forces de poder i dominació social.
Però també expressen una feblesa en la seva pròpia definició. La seva naturalesa dispersa i accelerada, auto-produïda i canviant, encaixa a la perfecció amb les necessitats dels sistema de producció neoliberals, que
La imagen pobre està sujeta a una tensión similar ( a la del arte conceptual ). Por un lado opera contra el valor fetichista de la alta resolución. Por otro lado, este es precisamente el motivo por el que acaba perfectamente integrada en un capitalismo de la información que prospera en lapsos de atención comprimidos, que se basa en la impresión antes que en la immersión, en la intensidad antes que en la contemplación, en las vistes preliminares antes que en las versiones finales.4
Estic bastant d’acord amb l’aportació de Hito Steyerl, i de fet crec que l’ambivalència d’aquest element, és un factor principal si les persones volem recuperar l’autonomia a certs espais digitals que han estat ocupats pels interessos verticals de certs grups de dominància social. Però el que en aquest assaig apunto, és en el ric valor documental i antropològic que conté la proliferació de vídeo pobre a Internet. I per tant, l’impossibilitat de categoritzar-lo tot com a contingut “deixalla”, sinó apuntant al valor per expressar certes característiques de la nostra societat. Els vídeos pobres son reflexes de la nostra contemporaneïtat, les seves potències i les seves febleses. I per tant, es poden analitzar com un document de la realitat . Steyerl acompanya molt bé el meu pensament en aquest darrer paràgraf:
La imagen pobre ya no trata de la cosa real, el original originario.[ doncs la nostra societat no es sustenta en la distinció clara entre real i ficció ] En vez de eso, trata de sus propias condiciones reales de existencia: la circulación en enjambre, la dispersión digital, las temporalidades fracturades y flexibles. Trata del desafio y de la apropiación tanto como del conformismo y de la explotación. En resumen: trata sobre la realidad.5
CANALS. YOUTUBE 02
MEDIADORS DE L’EXPERIÈNCIA
En aquest breu vídeo, Karim s’encara a l’espectador i explica durant divuit segons la cosa “cool” de l’escena que està gravant. Davant els elefants afirma que tenen una llarga trompa. I conclou amb un: “And that’s pretty much all there is to say”.(min:0:17)
La breu intervenció de Karim, em planteja un seguit d’evidències del que estava apunt d’ocórrer amb aquesta plataforma audiovisual.
Per començar, un posicionament singular del subjecte que apareix en pantalla, que ens parla en primera persona relatant des de el seu punt de vista allò que, de fet, ja veiem en pantalla.
Per tant, molt relacionat amb les formes d’expressió en xarxa, i en concret a Youtube, veiem que Jawed Karim s’encara de front a l’audiència, i no pas mirant el grup d’elefants. Com si d’un reporter d’un programa de notícies es tractés, Karim ens explica l’experiència que té al davant mentre l’audiència està veient amb els seus propis ulls el que passa a l’escena. Aquesta voluntat expandeix el que l’audiència pot percebre de l’escena, doncs apareix un intermediari que afegeix dades al que està succeint. La seva experiència afegeix informació comunicativa a l’escena, dotant el conjunt d’una interacció més completa entre el que es mostra en pantalla i el que mira. Els que mirem, no només podem valorar imatges en moviment que de forma consecutiva van formant una experiència, una situació, un moment concret, sinó que afegim el valor d’un intermediari que es dirigeix a nosaltres, i ens aporta cert valor significatiu a l’experiència que estem observant. L’intermediari es converteix en l’element principal per a la comunicació efectiva amb els altres. L’intermediari és el que rep i viu l’experiència que relata. L’experiència comunicada i feta pública fa partícips a tota l’audiència.
CANALS. YOUTUBE 03
EL “JO” GRAVAT
En el camp del vídeo-art, molts artistes han reflexionat al voltant d’aquesta posada en escena del subjecte central. Aquest encarament del subjecte cap a una pantalla, eleva la persona com a protagonista primordial de l’experiència, i el dota a més, com l’únic element veraç per a elaborar el relat contingut al producte audiovisual. El subjecte és remarcat com l’element principal de l’escena. De la mateixa manera que la perspectiva lineal . Un exemple el trobo a partir de la lectura de Rosalind Krauss de l’assaig Video Narcissism. En aquest, explica l’obra audiovisual Centers, de Vito Acconci ( LINK EL LLISTAT DEL VIDEO-ART ) i comenta el següent:
By its very mise-en-scène, Centers typifies the structural characteristics of the video medium. For Centers was made by Acconci’s using the video monitor as a mirror. As we look at the artist sighting along his outstretched arm and forefinger toward the center of the screen we are watching, what we see is a sustained tautology: a line of sight that begins at Acconci’s plane of vision and ends at the eyes of his projected double.2
Per tant hi ha dos elements que em semblen rellevants. Per una banda, la similitud del monitor, amb qualsevol pantalla dels nostres dispositius tecnològics personals. Per tant, el que Acconci experimentava, es fàcilment traslladable a l’experimentació natural que pot sorgir dels subjectes que disposen d’un ordinador a casa i s’emmirallen amb la pantalla, per a investigar sobre la seva subjectivitat a partir del reflex visual dels seus comportaments, actituds i gestos en pantalla. ( LINK COMPATIBLES )
Per altra banda, com Krauss anomena, la tautologia generada per la mirada d’Acconci, sostinguda per 22 minuts que dura el material, que només pot trobar-se amb la seva pròpia mirada reflectida al monitor. Una repetició “innecessària” de la seva pròpia mirada, doncs no condueix enlloc, comporta un circuit tancat de la mirada, i un efecte particularment narcisista.
En aquesta reflexió provinent del vídeo-art hi trobo punts en comú amb les formes d’autoproducció audiovisual de Youtube. La plataforma possibilita auto produir material en el que sovint el subjecte esdevé el protagonista central de l’escena. Els subjectes expressen la necessitat de representació pública per a reconèixer-se íntimament, buscant així afirmar la seva pròpia subjectivitat.
En aquesta dicotomia, apareix el risc de caure en formes tautològiques de l’autoexpressió, buscant el reconeixement del propi subjecte en la repetició constant d’un mateix al públic. Aquest apunt, es pot contrastar amb la curiosa repetició dels subjectes que dormen a Youtube. La seva autoproducció respon a repeticions de contingut que en formes i en informació són quasi idèntics que l’anterior.
CANALS. YOUTUBE 01
“ME” PODEM SER-HO TOTS
No considero una casualitat que, el primer vídeo publicat de prova pels creadors de la plataforma Youtube s’anomenés “Me at the Zoo”. Jawed Karim, un dels co-creadors era gravat en primer pla en un vídeo de resolució molt baixa de només 18 segons de durada, al Zoo davant un grup d’elefants1.
El fet d’anomenar-lo “Me” atribueix un valor molt singular, doncs fa referència al “jo” particular enfrontat a una càmera, mostrant un espai on es produeix la gravació. Però a la vegada, també atribueix un valor universal, un “jo” sense més referencia, no atorga informació del subjecte específic i pot referir-se a qualsevol individu que, en primera persona, visqui o experimenti una gravació i la publiqui. Podent-se atribuir el “me” a qualsevol subjecte.
Quan decidim desproveir-nos dels noms i cognoms, i ens autoreferenciem com a “Jo”, la nostra disposició adopta un caire més global. Tothom posseeix un jo únic, però tots som “jo’s” de nosaltres mateixos, per tant, “me” com a terme, no fa referència a un subjecte únic, sinó només especifica, que efectivament, existeix un subjecte darrere d’aquesta producció.
L’exemple de Karim, denota de primeres una de les característiques pròpies de la plataforma Youtube: la voluntat d’omplir-se d’autoproducció audiovisual. La plataforma, l’any 2006 quan va ser creada proposava un espai on acumular publicacions audiovisuals, sense gaires requisits tècnics ni gaires limitacions expressives en que els “uploaders” , aquells que publiquen contingut a la plataforma, poguessin pujar, compartir i comentar tot un circuit audiovisual que s’estava originant en paral·lel dels grans mitjans de comunicació. La plataforma buscava als seus inicis nodrir-se de les aportacions amateur i de la comunitat d’usuaris “uploaders”. Nodrir-se de les emergències d’auto-expressió dels subjectes que anteriorment no trobaven espais alternatius a la producció hegemònica dels mitjans i per tant les seves veus restaven silenciades. Youtube va permetre de primeres, una expansió en l’experimentació egocèntrica i narcisista de l’autoproducció audiovisual a internet.
JavaScript is turned off.
Please enable JavaScript to view this site properly.
Salon.io