Qué martirio
auto-gestió
1 TISSERON, S. [Entrevista] Entrevista realitzada per Rebeca Yanke. 20 de Desembre de 2014, Madrid. El Mundo, digital. Disponible a: LINK
2 ERRASTI, José; PÉREZ LANZAC, C. Tu “extimidad” contra mi intimidad. Sociedad, El País, [en línia] 2009. [consultat el 5 de Març de 2019] Disponible a: LINK
3 TIIDENBERG, K. GÓMEZ CRUZ, E. Selfies, Image and the Re-making of the body. [en línia] Body&Society, Vol. 21 (4) 77-102. 2015. [consultat el 22 de Febrer de 2019] Disponible a: LINK (p. 84)
4 GIL ROBLES, H. El papel del curador dentro del campo de las artes. Diario Cultura. [en línia] Diciembre, 2016. [ consultat el 6 de Març de 2019] Disponible a: LINK
5 SIBILIA, P. La vida digitalitzada. Cuerpos y subjetividades. Conferencia Fundación Medifé. Salón Blanco de la Municipalidad de Tandil [vídeo on-line] 21 d’octubre. Disponible a: LINK (49:20)
6 GROYS, Boris. Volverse público. Las transformaciones del arte en el ágora contemporánea. 1ª ed. Buenos Aires, Caja Negra Editora, 2014. (p.57)
7 KEEN, Andrew. Cult of the Amateur. How today’s internet is killing our culture. Currency, Random House Inc. Doubleday, 2007. (p. 17)
8 TISSERON, S. art. cit. 2014
9 ROSE, N. (1998) Inventing Our Selves: Psychology, Power, and Personhood. Cambridge: Cambridge University Press. Citat a:
TIIDENBERG, K. GÓMEZ CRUZ, E. Selfies, Image and the Re-making of the body. [en línia] Body&Society, Vol. 21 (4) 77-102. 2015. [consultat el 22 de Febrer de 2019] Disponible a: LINK (p. 84)
10 BERARDI, Franco. The soul at work. From alienation to autonomy. Semiotext Foreign Agents Series. Los Ángeles, 2009 (2007). ( p. 95 )
11 Markula P. ‘Tuning into one’s self’: Foucault’s technolo- gies of the self and mindful fitness. Sociology of Sport 21: 302–321. 2004.
Lloyd M. A feminist mapping of Foucauldian politics. In: Hekman S (ed.) Feminist Interpretations of Michel Foucault. University Park, PA: Pennsylvania State University Press, 241–264.1996. Citats a:
TIIDENBERG, K. GÓMEZ CRUZ, E. Selfies, Image and the Re-making of the body. [en línia] Body&Society, Vol. 21 (4) 77-102. 2015. [consultat el 22 de Febrer de 2019] Disponible a: LINK (p. 86)
12 Id. (pg.84)
enter text here
#seguretat #responsabilitat #sobre-exposició #auto-regulació #curadoria #narcisisme
AUTO-GESTIÓ DE LA INTIMITAT
CURADORS DE LA PRÒPIA INTIMITAT
AUTO-GESTIÓ DE LA INTIMITAT 02
LA FIGURA DEL CURADOR D’ART
Existeix un interessant paral·lelisme amb una figura de l’art que encaixa molt bé amb les preocupacions amb les que els sers digitals, obligats constantment a regular la seva presentació pública, es troben diàriament. Les obligacions dels sers que es mostren públicament té certes semblances amb la figura del curador d’art. Per a Jorge Contreras, doctor en historia de l’art i ex curador de MARCO:
[ ...]la curaduría es la autoría intelectual de una exposición. […] Independientemente que el artista produce y hace su obra, como curador tú ofreces esa obra para producir un efecto, o para transmitir una idea.4
Si ens imaginem l’individu digital com a productor de l’obra que es la possibilitat de crear el propi relat a internet; podem imaginar simbòlicament la necessitat d’auto-regulació com la funció que pren el curador d’art en relació a una exposició artística pública.
Tota la intimitat que es transforma al fer-se pública, o fa des d’una mirada i des d’una intencionalitat per part del creador del contingut. La figura de la curadoria en relació a la nostra presentació digital és la que buscaria la gestió , la transmissió i fins i tot a vegades la interpretació i desxiframent de la pròpia intimitat per a transformar-la en imatge per a l’exposició pública. La curadoria de la nostra intimitat pública pot clarificar que volem fer públic o material d’exhibició de les nostres vides. Elabora i gestiona els relats, els valors o els discursos que desitgem fer públics. L’artista produeix la pròpia obra, el curador s’encarrega de mediar el contingut per transmetre’l a un públic.
Existeix però una contradicció de base, tal i com em va ajudar a clarificar un col·lega de classe amb vocació de futur curador: “El curador és el mediador que explica el “jo” de l’artista a través dels altres”. Aquest fet es contradiu amb la simbòlica curadoria del ser digital, doncs ha de desaparèixer en la seva labor, en quan a que no presenta autoria de l’obra, sinó que ell és el que ofereix el jo de l’artista, per a la comprensió del públic present. En el ser digital, observem la diferencia doncs producció i autoria van de la mà i formen part del mateix individu. Per tant, tot i que la idea simbòlicament pugui encaixar, a la pràctica comporta agències que actuen de forma diferent. Paula Sibilia també troba similituds amb la figura del curador a l'hora de gestionar la intimitat que es fa pública, però remarca el risc de l’efecte contrari:
Una espècie de curadoria sobre quien es uno. Mucho cuidado porque cuando perdemos el control, la posibilidad de bullying puede ser fatal.5
Aquesta fatalitat, incrementa amb el caràcter globalitzat de la nostra societat. L’ingent quantitat i l’abast global ( LINK MOLT SOROLL PER NO RES ) ens torna, en primera instància, insignificants en les nostres aportacions digitals, però a la vegada ens torna altament vulnerables per una pèrdua de control en el volum de possibles mirades. Així el productor de contingut, es troba obligat doncs a gestionar l’espai exhibitiu de la seva pròpia producció, si no vol rebre efectes contraris amb la seva presentació pública.
Em sembla interessant concloure amb una idea del curador amb l’aportació de Boris Groys, que destaca un element important entre les funcions del curador:
[...] el espacio de la exhibición estándar es simbólicamente una propiedad pública y el curador que lo administra actúa en nombre de la opinión pública. El visitante de la exhibición permanece en su propio territorio en tanto dueño simbólico del espacio en el que las obras se ponen a disposición de su mirada y de su juicio.
M’interessa aquesta aportació perquè destaca en primer lloc que, el curador es troba al servei de la gestió i administració d’una propietat pública: la intimitat convertida en èxtima, es trasllada a l’àgora pública, i perd la seva condició privada més intrínseca. El curador com el mediador entre la necessitat íntima i la intervenció pública. Si voluntàriament accedim a mostrar-nos públics, perdem una porció de privadesa que hem decidit cedir a canvi de possibilitar altres interaccions socials. Però per altra banda, l’apunt de Groys també busca destacar l’aspecte del “dret legítim” d’aquells que miren una propietat pública. És important aquest fet en quan a que fixa la responsabilitat de cadascú en la interpretació d’allò que veuen, però denota també “l’ús compartit” que adopten les intimitats que es fan publiques al medi digital. ( l’ús “compartit” és una característica rellevant en l’evolució de la mirada voyeur al medi digital ( LINK COMUNITAT).
AUTO-GESTIÓ DE LA INTIMITAT 04
L’AUTO-REGULACIÓ ENS FA LLIURES
En la meva opinió no està tot perdut, sinó que cal augmentar la capacitat crítica en el què mostrem públicament i com decidim fer-ho. Els individus organitzats, conscients de les eines de les que disposen, són “l’exèrcit armat” que pot envestir estructures de poder que ens envolten, que condicionen les decisions que prenem en relació a la nostra exposició pública i com hem de regular-la, i que interfereixen les relacions amb els altres.
És complicat mantenir una auto-gestió de la pròpia intimitat fidel a un mateix, quan entren en joc elements de la lògiques del consum i el mercat, pressions de diferents grups socials, qüestions de moralitat i d’opinió de la mirada dels altres. Però com apunta Katrin Tiidenberg i Edgar Gómez referint-se a les aportacions de dos autors anteriors:
They [Markula (2004) and Lloyd (1996) ] utilize critical self-awareness as something that can lead to transgressive self-invention, which may have a public impact because it creates confusion about the existing discourses.11
Mitjançant aquesta gestió crítica de la pròpia intimitat, apoderem el subjecte amb la capacitat de “cuidar-se a si mateix”. Les practiques alliberadores apareixen en el moment en que els individus prenen consciencia crítica de la cura de si mateixos en la pròpia intimitat- extimitzada, i es minimitzen així les possibilitats de perdre el control de la pròpia imatge i de ser vulnerats per estructures del poder social i econòmic. Així, Markula i Lloyd afirmen les idees que defenso:
These authors (Markula (2004) and Lloyd(1996)) see practices of freedom being manifested in the inherently political (because it implies caring for others) care of the self. In this context, freedom is a positive resistance where care for the self is what limits and controls power.12
AUTO-GESTIÓ DE LA INTIMITAT 03
LA GESTIÓ NARCISISTA
Una societat occidental que ha estat accelerada i canviant durant les últimes dècades sinó que fluctua en transformacions i evolucions constants de les formes de ser i estar al món que modifiquen les necessitats en cada un d’aquests canvis. El nou segle s’ha convertit en una època de grans transformacions instrumentals i tecnològiques, però sobretot de transformació en les formes de ser i estar al món dels individus digitals. En aquesta adaptació al medi digital, i augmentant la compatibilitat amb els dispositius ( LINK COMPATIBILITAT ), manca una de les qüestions més importants: l’educació per al control de les pròpies aportacions en l’àmbit públic digital i per a la comprensió de l’eina internet i els seus possibles recursos empoderants per als col·lectius.
Si bé la voluntat dels productors de contingut és expressar qui son davant d’una finestra com ho és el món globalitzat a internet, falta encara comprendre les possibilitats d’ús d’aquesta condició èxtima de les identitats, i el seu potencial per a la organització social i col·lectiva. De moment a les xarxes socials però, destaca de forma abundant la vessant més narcisista de la presentació pública, que en la seva exposició busca un posicionament “egoista”, l’expressió de la seva pròpia necessitat, la gestió dels propis interessos exhibits públicament. Andrew Keen apunta:
One person's truth becomes as "true" as anyone else's. Today's media is shattering the world into a billion personalized truths, each seemingly equally valid and worthwhile. Web 2.0 really delivers is more dubious content from anonymous sources, hijacking our time and playing to our gullibility.8
La dispersió de “veritats” al medi digital com anuncia Keen, com a veritats singulars de cada individu no comporta necessàriament una major disposició al diàleg ni la construcció de nous espais d’apoderament i significat en xarxa. Repeticions, còpies, interferències del capital, audiències. I a més aquest espectre tancat de la pròpia subjectivitat, portada al límit, produeix individus moguts per la seva necessitat d’exhibició. Un exhibicionista, intrínsecament narcisista, només ensenya allò que fascinarà als seus interlocutors, és un farsant repetitiu, com diu Serge Tisseron . Internet s’omple d’una enorme quantitat de relats i presentacions particulars, les veritats de cada individu amb més o menys grau de narcisisme exhibitiu, i en un estat de repetició constant.
A efectes pràctics, aquests condicionants dificulten el diàleg i la possibilitat de construir comunitats d’interacció potents que generin nous espais de resistència i apoderament dels individus. Des de l’autonomia i la gestió responsable i no des d’exigències derivades dels mitjans de comunicació i el capital i la seva suggerent invitació a exhibir-se de les persones.
[...] freedom is a mode of being in the world in which we would accord value to our lives to the extent that we are able to construe them as the expression of a personal autonomy.9
La qüestió està en comprendre si esdevenint crítics amb la gestió de la pròpia identitat podríem ser més lliures. Apoderant-nos de la configuració de la nostra intimitat feta pública, com a subjectes autònoms, i relacionant-nos amb respecte cap a la diferència podríem intentar subvertir els factors als que Franco Bifo Berardi apunta:
Perfect self-regulation, of course, is a naïve fairytale since real economic play involves power relations, violence, the mafia, theft and lies.10
AUTO-GESTÓ DE LA INTIMITAT 01
OBLIGACIONS DEL SUBJECTE DIGITAL
L’extimitat ( LINK EXTIMITAT ) s’està integrant a la forma com tenim de viure la propia identitat a l’espai digital. Però al mateix temps que l’individu assimila la condició èxtima de la seva intimitat al introduir-se al medi digital, creix al mateix temps una emergència d’auto-regulació i auto-gestió de la propia identitat en aquests espais. Com apunta Serge Tisseron:
Hablamos de extimidad generalizada para designar el hecho de que, con internet, todo el mundo tiene la posibilidad de hacer al conjunto de los internautas testigo de la información que comparta sobre sí mismo.[...] la extimidad generalizada no implica que sea una obligación. Obliga a que todo el mundo sepa cómo debe gestionar los parámetros de su confidencialidad.1
Aquestes formes èxtimes estan encarades a l’altre, a l’afirmació de la pròpia identitat a partir del que es fa públic, del que es deixa veure. El que s’exhibeix ens retorna afirmat o negat per l’altre, pel judici dels altres. Una mala gestió de què mostrem de la nostra intimitat, pot comportar autèntics mals de cap per la persona productora de contingut i generar desordres en la percepció de la pròpia identitat.
Aquesta disposició de mostrar, de fer visible la intimitat, més que de mantenir-la a l’àmbit privat, respon a una construcció social característica de l’època contemporània. La intimitat tal i com l’hem entès en aquests dos segles, és un producte social al que també hem estat educats.2
La extimitat doncs, forma part de com una bona part de la població digitalitzada, percep i configura la intimitat. Les xarxes socials són enormes plataformes de propulsió èxtima. Reclamen aquestes postures per a operar. Com és comprensible, les generacions més joves són més vulnerables en la exposició éxtima de la seva intimitat. I sens dubte aquestes generacions necessiten conscienciació en els usos diaris de les xarxes a internet. Però no són les úniques. Tota la població digital es troba en perill de sobre-exposició de la seva intimitat al no haver assolit encara, molts recursos per a l’auto-gestió efectiva de la pròpia intimitat.
El que mostrem, allò que decidim fer públic de la pròpia intimitat és regulat encara, per les percepcions entorn els mecanismes d’autocontrol que desplega cada subjecte a la seva pràctica i els desitjos que mouen al subjecte. Però no hi ha uns consensos generals encara, que ajudin a determinar bones i males presentacions on-line.
We experience norms of autonomy as our personal desires, and this produces continuous self-scrutiny and dissatisfaction, which ties us to the project of our own identity.3
Mostrem públicament el que pensem adequat, segons la nostra percepció de la llibertat i la seguretat. Sovint ultrapassar els límits de la incomoditat, o d’allò desagradable pot ocasionar repercussions en el judici públic i moral de les pròpies aportacions ( Excepte quan exposem “allò desagradable” perquè busquem intencionadament la provocació o el rebuig ). El subjecte exhibeix part de la seva intimitat en un constant exercici d’auto-regulació. La valoració constant i la regulació de les nostres expressions en allò que publiquem esdevé crucial per a que la intimitat, i en perspectiva, també el subjecte, no es trobin atacats en la seva vulnerabilitat. Cada productor participant a internet és actualment l’únic i principal responsable de la seva pròpia identitat i les reaccions que aquesta pot ocasionar.
JavaScript is turned off.
Please enable JavaScript to view this site properly.
Salon.io