Qué martirio
extimitat
1 Miller, J.-A., Extimidad, Paidós, Bs. As., 2011, p. 14. Citat a:
TYRKIEL, A. El arte de la extimidad.[en línea] Enlaces On Line N°24 –Septiembre 2018. [consultat el 16 de Febrer de 2019 ] Disponible a: LINK
2 GARCÍA, J. Intimidad y EXtimidad. [en línia] [consultat el 7 de Març de 2019] Disponible a: LINK (p. 3)
3 TISSERON, S. [Entrevista] Entrevista realitzada per Rebeca Yanke. 20 de Desembre de 2014, Madrid. El Mundo, digital. Disponible a: LINK
4 VILSO DA SILVA, F., FORGIARINI, I. La extimidad en las redes sociales: Un reto hacia una nueva concepción de identidad.[en línia] XV Seminario Internacional. Mostra Internacional de Trabalhos Cientificos. UNISC, Universidade de Santa Cruz do Sul, Brasil, 2018. [consultat el 28 de febrer de 2019] Disponible a: LINK (p.1)
5 TISSERON, S. entrevista. cit.. 2014.
6 NOAIN SÁNCHEZ, A. La protección de la intimidad y vida privada en Internet: la integridad contextual y los flujos de información en las redes sociales (2004-2014). Boletín Oficial del Estado. Madrid, mayo de 2016. 548 pp. Citat a:
CUADRAS, D. Computo nº 39. Ámbitos,[en línea] pp 14-16.Universidad de Navarra, 2018. [consultat el 6 de febrer de 2019]el Disponible a: LINK
7 MAHLER, M. . O Processo de Separação Individuação . P orto Alegre: Artes Médicas, 1982. Citat a:
VILSO DA SILVA, F., FORGIARINI, I. La extimidad en las redes sociales: Un reto hacia una nueva concepción de identidad.[en línia] XV Seminario Internacional. Mostra Internacional de Trabalhos Cientificos. UNISC, Universidade de Santa Cruz do Sul, Brasil, 2018. [consultat el 28 de febrer de 2019] Disponible a: LINK ( p.9 )
8 VILSO DA SILVA, F., FORGIARINI, I. art. cit. 2018. (p. 6)
9Para Tisseron (2011), a pesar de que los sujetos no son más víctimas de la disciplina descrita por Foucault en "Vigilar y castigar", se convirtieron en actores en la construcción de su propia prisión especular y panóptic a. El mismo autor destaca, que el deseo de exponerse es fundamental al ser humano y es anterior al de deseo de privacidad. Citat a:
VILSO DA SILVA, F., FORGIARINI, I. La extimidad en las redes sociales: Un reto hacia una nueva concepción de identidad.[en línia] XV Seminario Internacional. Mostra Internacional de Trabalhos Cientificos. UNISC, Universidade de Santa Cruz do Sul, Brasil, 2018. [consultat el 28 de febrer de 2019] Disponible a: LINK
10 ERRASTI, José; PÉREZ LANZAC, C. Tu “extimidad” contra mi intimidad. Sociedad, El País, [en línia] 2009. [consultat el 5 de Març de 2019] Disponible a: LINK
11 VILSO DA SILVA, F., FORGIARINI, I. art. cit. 2018 (p. 19)
#extimitat #homogenització #alteritat #autoestima #visibilitat
EXTIMITAT EN L’AUTOPRODUCCIÓ A INTERNET
EXTIMITAT EN L'AUTO-PRODUCCIÓ A INTERNET/05
LA NECESSITAT D’EQUILIBRI
Per altra banda, la nostra societat actual ha fet una aposta contundent en valorar més allò que s’exposa, que allò que roman ocult, que esdevé “obscur i sospitós”. Una societat visible, associa la visibilitat amb l’autorealització, la felicitat o l’èxit, però en canvi ignora i menysprea allò que no es mostra, que no vol ser mostrat. Com si tot aquesta sèrie d’elements fossin la part desestimable del ser humà, com si tot allò que no és mostrat, fos considerat de més baixa categoria, “no apte” per a ser mostrat en públic, o no interessant per a un públic majoritari.
Recuperar la confiança en les nostres decisions resulta fonamental per a dominar aquests inputs socials, que si bé moltes persones produeixen contingut de forma autònoma, amb una voluntat més alliberadora i transformadora, una bona part de la massa d’individus digitals segueix estant atrapada en aquestes “influències invisibles” de la societat de la comunicació i el judici públic i moral inherent. Em sembla interessant, la visió de José Errasti, un professor de Psicologia de la Universitat de Oviedo, perquè apunta a possibles conseqüències en les construccions dels subjectes contemporanis a Internet si, el poder homogeneïtzador i avocat a l’opinió externa impera per sobre de l’astúcia i la definició crítica d’un mateix. Errasti anuncia que:
Hay mayor premeditación, mayor grado de desapego respecto del contexto inmediato del individuo, mayor histrionismo, un carácter más autista al no estar entretejido en el diálogo emocional inmediato con el cara a cara con el otro... 10
Així, en aquesta voluntat de l’individu éxtim de reconeixement en la visibilitat ha de trobar l’equilibri. Sinó podem anar perdent greument qualitats pròpies de la divergència humana, els diferents punts de vista, l’espontaneïtat de les experiències i també, la capacitat de comprendre l’alteritat i per tant de respectar-la. Així la postura reflexiva davant les nostres aportacions a Internet i la defensa argumentada del que creiem que es valuós en societat, indiferentment de la sentència del judici públic, pot permetre emergir subjectes més autèntics, amb una autoestima reforçada. Subjectes digitals dotats de les qualitats més positives d’aquesta condició èxtima, amb la possibilitat d’autoconeixement sa, crític i transformador de l’individu, en diàleg amb altres sers digitals.
Así, se percibe que la Internet puede ser utilizada no sólo para promover el exhibicionismo narcísico, sino también como forma de autoconocimiento y empoderamiento a través de una relación dialógica con el otro, su semejante. 11
EXTIMITAT EN L'AUTO-PRODUCCIÓ A INTERNET/04
EL CONJUNT DE PANÒPTICS SINGULARS
I en aquest sentit, sorgeix incertesa. Anem mesurant la nostra versió pública, condicionant les nostres aportacions constantment, confiant més en el criteri del públic, perdent així la capacitat de discernir entre el subjecte autèntic, i la seva versió visible. Acumulem contingut que ens sobreexposa constantment desitjosos de més atenció i visibilitat. A més, hi ha un element que explica certes transformacions en el comportament del subjecte visible.
El concepte del panòptic de Bentham ( treballat per Foucault al cèlebre assaig Vigilar y castigar, 1975 ), per exemple, en relació la extimitat és bastant suggerent, doncs es conforma com una estructura que tot ho vigila des d’un punt central de control. Però l’element que em sembla interessant del panòptic en relació l’extimitat és que, el fet de no saber quan un és observat o no, ens manté en un estat d’alerta que condiciona l’acció dels individus que són vigilats, limitant la seva llibertat d’acció, modificant la genuïtat del comportament.
La probabilidad de estar siendo observado por el vigilante desarrollaba en el individuo un temor que condicionaba sus voluntades más íntimas a las reglas y, simultáneamente, reducía al individuo a ínfimas parcelas de expresión individual libre. 8
Els temps actuals, han transformat els individus en les seves formes de construcció identitàries i més amb la implicació als medis digitals. En aquests espais apareix un subjecte que busca ser visibilitzat per a confirmar la seva pròpia existència i que, modifica el seu comportament en relació a aquell que l’observa. La predisposició social de voler-se tornar públic a Internet, ha constituït noves formes de ser en els subjectes i la pressió del judici públic és un factor que modifica plenament el comportament dels individus visibles. Si bé és cert que les formes del panòptic clàssic encara poden funcionar en alguns nivells socials ( punt central de poder i individus sent observats al voltant ), les formes disperses d’Internet, han propiciat una espècie de panòptic particular per a cada individu que participa en el medi. El punt central del panòptic s’ha convertit en la mirada d’un subjecte digital , vigilant i observant altres punts de vista, i tots escudats darrere les pròpies pantalles. Com a participants digitals, tots disposem d’una espècie de panòptic singular i únic, des d’on observar el comportament dels altres participants digitals. De la mateixa manera, els participants digitals han de ser conscients que tot allò que fan públic al medi digital, pot ser susceptible de ser observat i avaluat. Per tant la mesura de la pròpia participació és troba condicionada en relació al grau d’aquesta conscienciació. Els comportaments, i l’expressió lliure són traslladats doncs a la sospita, el condicionant de la mirada de l’altre, altera inevitablement la veracitat dels relats. Així que les formes d’interacció social a internet no descarten les idees del panòptic, sinó que n’augmenten la complexitat.
En paraules de Tisseron, els individus ens hem establert com a actors en la construcció de la nostra pròpia presó especular i panòptica, i aquest desig d’exposició és fonamental al ser humà, i de fet és anterior al desig de privacitat9. Ara és el ciutadà corrent que vol participar en les esferes publiques digitals, voluntàriament, i es presta a extreure contingut de la seva intimitat i resignificar-la per a la seva presentació pública. Però com descobreix llavors, sovint no pot observar el que l’observa. Davant aquesta vulnerabilitat de la mirada aliena, una de les opcions recurrents al medi per part dels individus, és la de la màxima homogeneïtzació de la seva aportació amb la dels altres, per tal de camuflar la seva alteritat i protegir aspectes disruptius que poden generar rebuig a la comunitat que mira. Però aquesta opció, clarament empobreix el medi digital i el fa repetitiu.
EXTIMITAT EN L'AUTO-PRODUCCIÓ A INTERNET/03
L’EXTIMITAT I LA DIFICULTAT DE CONCILIAR-SE AMB LA PRÒPIA PERCEPCIÓ
La identitat es viu actualment de de la perspectiva pública, i comporta sovint una debilitació de la capacitat introspectiva dels individus, que basen ara la seva definició en relació a l’aparença, a la construcció ficcional de la seva pròpia subjectivitat i l’efecte que genera en els altres, el públic que mira. Si bé com apunta Mahler, en el text de Forgiarini i Visco:
[...] el otro es quien inscribe el ser en la referencia que a sí mismo permite la estructuración y el desarrollo del ego a través de los procesos de separación e individuación que le permiten la identificación de sí mismo. 7
Amb les relacions digitals, la "confiança" en l'opinió de l'altre no ha fet més que intensificar-se i afectar als individus. La resposta de l’altre interfereix en la construcció de la identitat fins a tal punt que comença a desplaçar-se operant cada vegada més en relació a factors d’èxit social i d’acceptació col·lectiva. La coneguda frase de René Descartes, s’ha transformat a internet irònicament a “Soy visto, luego soy- y cuanto más gente me ve, más yo soy”. ( frase obtinguda d’un Meme on-line ).
La extimitat revelada comporta sovint una falta d’introspecció com a pràctica omesa en aquest mode de ser definit en base a allò públic i els altres. I aquest ens arrossega a un estat d’incertesa identitària, subjecte a les voluntats del públic que ens observa. Permetem i perpetuem que el judici públic, tingui avui en dia, un valor major que el judici personal d’un mateix. Els valors del “ràting humà” ( LINK JO I EL MEU ESPECTACLE ) adquireixen poder en les relacions entre individus. I per tant, s’origina una tensió irreconciliable entre el que som i les necessitats de supervivència del “jo” èxtim públic. Actualment som capaços de destapar voluntàriament la nostra intimitat més delicada per tal de rebre una mica d’atenció, i que el retorn d’aquesta atenció sigui en forma de major reafirmació d’un mateix, i en alguns casos, com a base per a construir a l’individu. Si el món diu que sóc una persona exitosa, gràcies a l’atenció i els “likes”, la realitat de l’individu es construeix en base a criteris que ell no ha adjudicat a la seva persona, sinó que ho han definit els altres.
A més, si es vol conservar aquesta construcció, que no se sosté amb la força de la projecció conscient de l’individu, aquest haurà d’esforçar-se per mantenir la definició aliena, que rivalitza constantment amb la dispersió pròpia dels espais digitals.
Per tant, potenciar la introspecció per a jutjar críticament les pròpies aportacions, tot i que pugui resultar més feixuc o molest, , pot potenciar a més llarg plaç que el de les formes èxtimes, una construcció identitària sòlida i amb bona autoestima en els individus.
EXTIMITAT EN L'AUTO-PRODUCCIÓ A INTERNET/02
LA INTIMITAT I LA EXTIMITAT NO SÓN EXCLOENTS
De fet, on apunten Serge Tisseron, Isadora Forgiarini i Franco Vilso, és a la dualitat d’aquest fenomen en el subjecte èxtim-íntim.
La preservació de la intimitat és factible en aquests subjectes. Aquesta no té perquè trobar-se perillosament atacada o vulnerada doncs respon als criteris de l’individu, en la gestió de la seva pròpia identitat a internet. La extimitat, però, funciona com un element que s’addiciona a la intimitat del subjecte quan es presenta públicament i inevitablement el transforma, sense que, necessàriament, s’hagi vist afectada la dimensió humana més íntima del protagonista, si la gestió del subjecte ha estat eficaç.
Per tant, intimitat i extimitat no són excloents. Sinó que comporten una nova forma. La integritat del subjecte íntim-èxtim demana una mescla coherent d’elements íntims en els discursos èxtims fets públics, compartits amb altres persones al medi digital. De fet, la manera per a conservar la intimitat i que no es trobi interpel·lada per les formes èxtimes és com apunta Tisseron:
Lo íntimo continúa siendo íntimo, siempre que, claro, no se comparta en la red.5
Pot semblar una obvietat, però en aquest aspecte, s’amaga una clau important en la construcció de la pròpia identitat i la preservació d’allò que es vol íntim en temps de medis digitals.
[...] “extimidad” no se opone, como equivocadamente se cree, a la conservación y reserva de lo privado, sino que refiere a la importancia de “los otros” en la creación del sujeto.6
Com apunta Amaia Noain, el subjecte èxtim no té perquè comprometre explícitament allò més íntim, sinó que la preocupació recau en, quina part de nosaltres mateixos defineix la nostra vessant pública, i per tant quina part cedim de la pròpia intimitat a la valoració de l’altre. Aquesta voluntat dirigida cap a l’altre (LINK COMPATIBLES), és la que pot fer confondre els individus entorn a què mostrar i que no mostrar públicament.
Una major capacitat d’introspecció dels individus mitjançant una posició crítica de les aportacions, pot conduir a subjectes que s’apoderin dels propis processos de formació de la pròpia identitat íntima-privada i diferenciar-los de l'èxtima-pública. Si bé l’esfera pública ens pot dotar d’eines per a definir-nos al nostre present, cal ser crític amb la força incommensurable de l’opinió de “l’altre” i com aquesta incideix en la nostra extimitat.
Posant èmfasi en afegir introspecció, reflexió i crítica a les presentacions públiques podem construir identitats potents que contestin , per una banda, a les voluntats d’homogeneïtzar els subjectes dels discursos mediàtics i hegemònics, i per l’altra, enfrontar les respostes de rebuig o malmetents la dels altres, que poden sorgir com a conseqüència de la nostra presentació pública i que poden afectar la construcció del subjecte.
EXTIMITAT EN L'AUTO-PRODUCCIÓ A INTERNET/01
EL CONCEPTE D’EXTIMITAT SITUAT A INTERNET
El concepte extimitat és original del psicoanàlisis. L’origen de la paraula prové de Jacques Lacan al plasmar una paradoxa que expressa que "allò més íntim justament és el que està constret a no poder-se reconèixer més que afora”. Posteriorment en la mateixa línia Jacques-Allain Miller diu:
La extimidad es una formulación paradójica porque “se construye sobre la intimidad”, pero lo más íntimo se localiza en el exterior como un cuerpo extraño.1
Per a Javier García:
Lacan inventó este neologismo "extimidad" para dar cuenta de esa paradoja. Lo "éxtimo" no es lo opuesto a lo íntimo sino que lo constituye.2
Sergei Tisseron afegeix que allò que per Lacan era un estat, una definició tòpica, per a ell és un procés, la seva definició és més dinàmica. El moment contextual de Lacan s’ha transformat. Ara, el concepte “extimitat” s’adapta perfectament a la situació d’internet i a les construccions identitàries pròpies que l’espai digital possibilita. Una revisió del concepte adaptada a la nostra contemporaneïtat ve de la mà del mateix Tisseron:
El deseo de extimidad consiste en mostrar algunas partes de uno mismo que, hasta ese momento, habían permanecido en secreto, para que otras personas las aprueben. El objetivo no es despertar fascinación sino construir una autoestima más fuerte, así como vínculos sociales más ricos. Pero este deseo conlleva un riesgo, el de ser rechazado.3
L’extimitat com a neologisme ha anat patint transformacions que l’han fet esdevenir un concepte que actualment acompanya perfectament els modes de ser dels individus i les formes de construir la subjectivitat als medis digitals. Tisseron apunta al reforç de l’autoestima com a raó per a la extimitat, però considero que als medis digitals , es pateixen cada vegada contradiccions més notòries. Si la raó principal per a la presentació èxtima dels subjectes, recau en un reforç de l’autoestima, hem de tenir en compte que els subjectes cada cop més atrapats per les “formes de l’espectacle” ( LINK ESPECTACLE ), mostren en les seves presentacions èxtimes certa voluntat de generar fascinació, reconeixement i aprovació davant els altres, i no necessàriament vincles socials més rics.
El concepte extimitat actualment, explica la predisposició dels individus de mostrar-se públicament, construint relats que abans podien romandre ocults a l’esfera privada de l’individu. De primeres aquest fet comporta possibilitats i riscos. Com apuntava a la cita anterior Tisseron amb el fet de ser rebutjat, qüestió que també assenyalen Isadora Forgiarini i Franco Vilso:
La diseminación de contenidos circunscritos a la esfera privada puede generar conflictos y daños de difícil reversión. Puede, por otro lado, permitir una dialéctica enriquecedora con el interlocutor.4
JavaScript is turned off.
Please enable JavaScript to view this site properly.
Salon.io