Qué martirio
soroll
Potser una de les escletxes per a reivindicar l’expressió alliberada dels individus passa per recuperar el control de la temporalitat de les experiències. Permetre’ns decidir.
Amb el mateix concepte que Remedios Zafra, EL "PARPADEIG" COM A FORMA D'AUTOCONTROL del bombardeig visual diari. Una forma de recuperar el control en les dinàmiques socials a Internet. Tancar els ulls, un gest o també la decisió de veure un video de vuit hores d'algú immòvil dormint.
Què pot ser més reactiu a l'excés de velocitat?
1 ZAFRA, R. Un cuarto propio conectado. (Ciber)espacio y (auto)gestión del Yo. [Recurs electrònic] Forclora Ediciones. Madrid, 2010. [consultat el 29 de Febrer de 2019] Disponible a internet: LINK ( p. 166 )
2 AGAMBEN, G. Infancia e historia. Destrucción de la experiencia y origen de la historia. Adriana Hidalgo editora; BsAs; 2004. Citat a:
GARCÍA, Javier. "Leer la intimidad en los diferentes relatos que se producen en cada época. Lo íntimo en lo éxtimo, o en los bordes entre la luz y la sombra"(inédito. Simposio APA, 2016).
3 KEEN, Andrew. ( ed.) Cult of the Amateur. How today’s internet is killing our culture. [Recurs electrònic]. Currency, Random House Inc. Doubleday, 2007.(p. 16)
4 ibid.
5 ZULUAGA, P.A.. El documental del yo. Y otras no ficciones contemporáneas[en línia]. Revista Universidad de Antioquia. [consultat el 5 de Març de 2019]. Disponible a Disponible a : LINK (p. 47)
6 ZAFRA, R. Un cuarto propio conectado. (Ciber)espacio y (auto)gestión del Yo. [Recurs electrònic] Forclora Ediciones. Madrid, 2010. [consultat el 29 de Febrer de 2019] Disponible a internet: LINK ( p. 166 )
7 La concentración puesta constantemente en suspenso por una recepción dispersa. De hecho, la idea de «recepción en estado de distracción» forma parte de una historia reciente (aún en vigor) sobre la que Benjamin, entre otros, basaba el análisis de la subjetividad moderna. Citat a:
ZAFRA, R. Un cuarto propio conectado. (Ciber)espacio y (auto)gestión del Yo. [Recurs electrònic] Forclora Ediciones. Madrid, 2010. [consultat el 29 de Febrer de 2019] Disponible a internet: LINK
8 Bourdieu, P., Sobre la televisión. Anagrama, Barcelona 1997. Bourdieu, P., y Wacquant, L., Respuestas por una antropología reflexiva. Grijalbo, México 1995.
Derrida, J., y Stiegler, B., Ecografías de la televisión. Eudeba, Buenos Aires 1998. Citats a:
ZAFRA, R. Un cuarto propio conectado. (Ciber)espacio y (auto)gestión del Yo. [Recurs electrònic] Forclora Ediciones. Madrid, 2010. [consultat el 29 de Febrer de 2019] Disponible a internet: LINK ( p.167)
9 TIIDENBERG, K. GÓMEZ CRUZ, E. Selfies, Image and the Re-making of the body.[en línia] Body&Society, Vol. 21 (4) 77-102. 2015. [consultat el 22 de Febrer de 2019] Disponible a: LINK (p. 82)
#repetició #experiències pobres #soroll digital #capacitat crítica
MOLT SOROLL PER NO RES 03
VELOCITAT PRODUCTIVA = INCAPACITAT DE REFLEXIÓ
Youtube democratitza l’accés a crear contingut però falta conscienciació per la pròpia producció i la seva repercussió. I no significa que entre el soroll de l’excés productiu no puguin aparèixer aportacions interessants. Aquest tipus d’espais digitals han permès als productors experimentar, descobrir, créixer i per descomptat millorar, fer-se més hàbils amb el contingut que produeixen.
El que han permès aquestes plataformes també, és el descobriment de veus que troben un espai on fer-se publiques, on abans, relegades a un entorn local i a un espai íntim, trobaven més traves per a experimentar amb el deixar-se veure. Individus que es deixen veure que es mouen en paral·lel a tot el sector “mainstream” que té un pes molt important en la publicitat i la informació trivial de la cultura de comunicació de masses. Si s’aprofundeix en el contingut, es comença a entrar en els individus. Es poden apreciar comportaments, necessitats i desitjos d’una bona part de població participant en aquests espais.
Exposicions que es retroalimenten en comunitat i originen una teixit de relacions entre els que produeixen i els que miren i responen. A partir de la seva construcció pública és van apilant diverses imatges en un hàbitat concret, un canal de Youtube, per exemple. Aquest canal acumula i acumula informació d’un subjecte que es va definint a partir l’acumulació de la seva pròpia experiència, creant un perfil, una consecució de contingut seleccionat i transformat per a l’esfera pública. La plataforma és manté gràcies a aquesta lògica.
L’emergència en aquest cas és reclamar als productors un contingut responsable i coherent en les seves pràctiques. La força reivindicativa passa per apropiar-se del medi digital i fer-ne ús. La qüestió que veig rellevant per als productors és destacar aquelles aportacions que els apoderen, i desestimar aquelles que des del ciutadà corrent, “amateur” només repeteixen imatges i idees preconcebudes pròpies del consum i el capital. Com explica Remedios Zafra, són aquestes idees del consum les que toleren aquesta força accelerada de producció, mentre que aquelles idees que profunditzen en els individus provoquen tensions amb les imposicions del capital. Aquelles idees que busquen la reflexió o la transmissió de coneixement, les que s’originen a “l’habitació pròpia” ( LINK HABITACIÓ PRÒPIA ) i poden ocasionar espais de debat i resistència, noves esferes de significat més acordes a les voluntats originals dels individus.
Resisten la velocidad porque se sustentan en ideas preconcebidas, las únicas que no necesitan tiempo para configurarse (porque ya estaban en nosotros), como los tópicos, los pensamientos que conforman las identidades estereotipadas y simbólicas. De ahí que la velocidad contribuya a asentar valores ya establecidos y propicie intercambios a menudo epidérmicos, únicos compatibles con el acelerador pancapitalista.6
MOLT SOROLL PER NO RES?
MOLT SOROLL PER NO RES 04
AMB ESPERIT CRÍTIC, GUANYEM AUTONOMIA PRODUCTIVA
Penso que la resistència mostrada pels propis productors de material amateur a internet, és la possibilitat real de trencar les submissions que patim a diari amb els discursos i relats elaborats com a òptims per els mitjans unidireccionals. Però necessitem adoptar certa consciencia per a escollir críticament en el mar de contingut amb el que cada cop ens trobem més immersos, tant si som els productors de contingut, com si som els que miren.
A partir d’aquesta consciència, poder contrariar les rutes algorítmiques que desitgen conduir als individus a les recomanacions “mainstream” i al contingut d’entreteniment escombraria que, en la seva voluntat homogeneïtzadora, només fan que pregonar les idees preconcebudes de les que ens parla Zafra. Cal posar l’èmfasi en la capacitat crítica dels individus, en dotar-los d’eines que els permeti prendre decisions i construir la pròpia subjectivitat en aquest espai d’acumulació indiscriminada d’informació. L’evidència actual del subjecte ultra saturat és que és incapaç de consolidar coneixement en el contingut que produeix o veu. La idea de “recepció en estat de distracció”7 apareix com a base de la anàlisis de Walter Benjamin de la subjectivitat moderna. Remedios Zafra assenyala aquesta idea valorant que és una característica dels subjectes postmoderns. I jo afegeixo que només amb certa predisposició crítica podrem encaminar el nostre desenvolupament personal i col·lectiu.
Aquesta nova situació digital ha de generar nous modes de ser contemporanis en que el subjecte cada vegada tingui més control sobre la seva producció i la multiplicitat de relats que publica i dels que forma part. Un control que pot ser l’arma que rebutgi els interessos dels mitjans de comunicació que ens volen permanentment connectats però severament atordits per tanta informació banal, accelerada i dispersa. Una informació que si no es pren amb consciencia, ens porta a una societat inerta, incapaç de construir significats alternatius als donats en societat, incapaç de propiciar les expressions subalternes que atemptin contra la imposició de discursos estructurats dels mitjans hegemònics.
Aquest apoderament crític per a combatre la velocitat a la que ens trobem abocats passa per prendre distancia i produir a banda dels mitjans tradicionals.
Per a Pierre Bordieu i Jacques Derrida, els mitjans són els responsables d’aquesta acceleració fulgurant, promovent una nova temporalitat de la tècnica que es indissociable a la velocitat dels processos polítics i econòmics contemporanis i afegeixen:
[Bordieu y Derrida] Ambos coincidían igualmente en una de sus contrapartidas: esta velocidad propicia la pérdida de la distancia necesaria para una actitud crítica (aquélla, por otro lado, necesaria frente a la sumisión de nuestras herencias y frente al poder de contagio de los imaginarios simbólicos).8
Si volem construir noves esferes de significat en aquest prometedor espai com ho és el món digital, ha d’aparèixer una intencionalitat d’apoderament de les pròpies practiques. L’acció, reivindicativa en si dels subjectes construïts que fluctuen públicament a internet, i per fer erigir discursos contra hegemònics interessants que atorguin més control dels individus en la construcció de la seva intimitat pública. Per tant, concloc que, actualment, la lluita es centra principalment en apoderar als individus amb les escletxes que ocorren en paral·lel dels dictàmens "mainstream" de l’exposició i la construcció de subjectes a Internet.
Penso que exigir una qualitat a tota aquesta cultura “amateur” és injust en temps en que, tampoc s’assegura la qualitat dels discursos hegemònics, en una època on ficció i realitat, veritats i mentides són aspectes ambigús i incerts. A l’apoderar als subjectes en les seves practiques, i al conscienciar al col·lectiu de la seva possibilitat de relació amb altres individus, es subverteixen les demandes dels mitjans unidireccionals i es possibilita un ric espai d’interacció. Aquests espais dificulten el control dels grans mitjans i de les lògiques de consum, i en aquesta expansió massiva de contingut els individus van aprenent a apoderar el seu propi relat, a partir d’assajos i experiments que poden esdevenir l’arma per combatre els imaginaris simbòlics que ens volen dispersos, acomodats i disponibles a valors que no propicien un desenvolupament eficaç dels individus en la formació de la subjectivitat. Com expliquen Katrin Tiidenberg y Edgar Gómez sobre l’apoderament dels subjectes:
[...] ‘full’ empowerment, sees it as the capacity to make meaningful choices, the capacity to act on those choices when interacting with others and the capacity to draw on resources that allow us to enforce those actions outwardly.9
On es pot veure un excés de soroll, és pot valorar també una oportunitat de donar pas als subjectes fins ara silenciats, invisibilitzats per discursos col·lectius hegemònics, omnipresents en les formes de veure i viure el món actual. I fins i tot, aprofitar la velocitat des d’una capacitat crítica, com una possibilitat d’esdevenir subjectes més autònoms, capaços d’experimentar amb la pròpia intimitat i els potencials efectes col·lectius que aquesta intimitat pot provocar en societat.
MOLT SOROLL PER NO RES 01
LA POBRESA DE L’EXPERIÈNCIA POSMODERNA
La societat informatitzada permet la proliferació de canals on generar contingut als espais d’interacció digital. Però aquesta mateixa possibilitat es converteix a la pràctica en un excés d’imatges i dades que no tenen perquè evocar un augment qualitatiu d’accés al coneixement per als individus, sinó tant sols un augment en la quantitat d’informació. Potser els humans no estem preparats encara per digerir aquets volums de contingut i processar-lo per a convertir-se en coneixement. Existeix una paradoxa que Zafra comenta:
La saturación de datos e imágenes con que llenamos nuestro tiempo en nuestros espacios conectados quiere (y puede) aniquilar el espacio vacío requerido para una autogestión del yo, para la dotación de sentido y la crítica de aquello que hacemos, pero también su posibilidad de «pérdida», de «tiempo vacío» o de juego: esa ventana, esa nube, ese rostro… Pareciera entonces derivarnos hacia la ansiedad como inercia de época.1
Zafra planteja que la saturació d’informació provoca ansietat i aquest tret com un característic de l’època en la que vivim, marcada per una incapacitat de reflexió del contingut que digerim a diari, en quan a que ens traspassa efímerament o de forma superficial, tornant impossible la consolidació de coneixement, i convertint-nos en subjectes abnegats per integrar experiències significatives al propi creixement personal .
Giorgio Agamben i Walter Benjamin ja havien escrit sobre el risc del subjecte modern d’afrontar-se cada vegada més a una pobresa de les experiències vitals. Però el que van detectar en el subjecte modern, no ha deixat d’intensificar-se amb els subjectes postmoderns. Les experiències postmodernes són afectades per una banda d’experiències que no es viuen directament i ho fan a partir del testimoni de la mirada dels altres ( fet que no para de créixer amb l’entrada d’Internet ) i que empobreix la possibilitat d’una experiència completa en quan a que lidiem amb intermediaris. Però per altra banda, experiències viscudes personalment, en primera persona que, en un context social accelerat i sense gaire incís per l’autoreflexió, es converteixen en experiències pobres en quan a que es mantenen superficials, amb poca transcendència en el desenvolupament del subjecte.
En el primer capítulo Agamben cita a Walter Benjamin -1933- quien ya había sostenido una “pobreza de la experiencia” de la época moderna, cuando afirmó que la gente volvía de la guerra no más rica sino más pobre en experiencias compartibles, pero Agamben decía que hoy en día no hace falta una catástrofe así para efectuar la destrucción de la experiencia sino que alcanza con la pacífica existencia cotidiana en una gran ciudad. “El hombre moderno vuelve a la noche a su casa extenuado por un fárrago de acontecimientos –divertidos o tediosos, insólitos o comunes, atroces o placenteros- sin que ninguno de ellos se haya convertido en experiencia”.2
Aquesta alarma en la pobresa de l’experiència del subjecte modern a principis del segle XX, de l’aportació d’Agamben i Benjamin, marcava unes tendències. La nostra època present s’ha fet global, digital i immaterial i molt accelerada. La societat informatitzada presenta una època amb riscos d’esgotament, incapacitada per a l’atenció i la comprensió del món, immersa en voràgine d’experiències supèrflues i d’escassa contundència per a la transformació social.
La societat globalitzada i informatitzada, ha permès un espai ric en comunicació, on tothom pot tenir espai per relatar la seva experiència, però no s’ha preocupat en potenciar la qualitat de les experiències, el valor d’interès de l’aportació, l’elaboració de contingut que busqui transmetre significat .
MOLT SOROLL PER NO RES 02
MOLT SOROLL REPETITIU
“La força democratitzadora de contingut” de les tecnologies de la informació no és innocent ni conciliadora, sinó que amaga interessos del capital en la seva execució. Som els individus que, amb la creixent compatibilització (LINK COMPATIBLES) amb els dispositius digitals, estem augmentant la nostra participació voluntària als medis digitals. Som Individus auto-productors mostrant informació de nosaltres mateixos constantment. La saturació de contingut augmenta, però sobretot evidencia la dificultat del contingut, de destacar el valor significatiu entre tanta proliferació d’ activitat en xarxa, solapament i repetició. Com diu Andrew Keen, la nostra societat s’ha evocat a un culte de la figura de l’amateur, que comporta en la seva idealització, una exclusió de les aportacions expertes, o amb contingut elaborat, reflexiu i argumentat. Per a Keen:
What the Web 2.0 revolution is really delivering is superficial observations of the world around us rather than deep analysis, shrill opinion rather than considered judgment. The information business is being transformed by the Internet into the sheer noise of a hundred million bloggers all simultaneously talking about themselves.3
I afegeix unes línies més a baix que aquesta democratització del coneixement, és contradictòria i de fet, pot ocasionar efectes oposats als desitjables:
Because democratization, despite its lofty idealization, is undermining truth, souring civic discourse, and belittling expertise, experience, and talent.4
Penso que Keen parla negativament d’una situació que s’està transformant constantment. No podem negar que les quantitats ingents de contingut amb que la societat participa a internet va en ascens, i que el soroll és terrible. Però penso en que la qualitat és possible, com una producció acurada i cercant la coherència. Per això penso que l’enfoc ha de dirigir-se a intentar prendre consciència del que produïm. Fer créixer la voluntat d’aportar i transcendir en algun aspecte de la producció pròpia. Ser autònoms escollint els coneixements a transmetre que puguin ser valuosos, i fer-los compartibles a l’altre per crear espais de reforç, d’interacció i intercanvi. La qualitat i l’aliment de l’esperit crític, com a antítesis del soroll o la brutícia.
Lo que salva a estos trabajos de un mero ejercicio de exhibicionismo es la autoconciencia de los realizadores, su reflexión sobre los mecanismos de articulación de los relatos […] y su interés en encontrar vínculos entre lo personal y lo social.5
Youtube és un espai on es publiquen al voltant de 100 hores de vídeo per minut. Molts són produïts per individus que usen l’espai com a canal de performativitat i (re)presentació pública. La vida de milers de persones troba una forma de narrar-se que sovint confon realitat i ficció, introspecció i expansió, intimitat i exhibició. Tot allò publicat des dels auto productors són assajos i experiments amb el propi relat. Defineixen la pròpia subjectivitat mitjançant la construcció d’una figura pública que va incloent contingut periòdicament a un canal que no té límits de pujada. Youtube no ofereix un límit de vídeos per canal, per tant la quantitat és infinita en la producció d’un mateix.
En la meva opinió, el producte amateur no s’identifica necessàriament amb la falta de talent i qualitat. L’augment dels recursos tècnics, sumat a la voluntat d’autorealització creixent als medis digitals, ha portat a la immensitat actual de productors creant contingut per si mateixos a la plataforma, i cada un presenta una situació personal, un relat propi que fa públic davant una comunitat, però aquest relat pot ser construït de moltes maneres. Per tant, aquest fet no ajuda a determinar si l’aportació concreta, pot o no ser considerada de qualitat.
JavaScript is turned off.
Please enable JavaScript to view this site properly.
Salon.io