Qué martirio

fragments

Totes les caixes de text són arrossegables

Cmd+f // Ctrl+f = troba fàcilment les paraules clau al text

1 A. Robbe-Grillet, Le Miroir qui revient, París, Éd. de Minuit, 1984, pág. 208. Hay traducción en castellano, El espejo que vuelve, Barcelona, Anagrama, 1986.
BORDIEU, P. La ilusión biográfica. Journal Article. Historia y Fuente oral [en línia] nº2, memoria y biografia, pp.27-33, 1989.[consultat el 4 de febrer 2019] Disponible a: LINK ( p.76 )

2 ZULUAGA, Pedro Adrián. El documental del yo. Y otras no ficciones contemporáneas. [en línia] [consultat el 5 de Març del 2019]. Disponible a : LINK ( p. 44 )

3 HOGAN, B. The presentation of the self in the age of social media: Distinguishing Performances and Exhibitions Online. [en línia] Bulletin of Science, Technology & Society 30 (6) 377-386. SAGE publications, 2010. [consultat el 10 de Febrer de 2019] Disponible a: LINK (p.379)

4 ZULUAGA, P. art. cit. p. 45
5 QUINTERO ORTIZ, L. La identidad flogger: El yo obra, el yo mercancía.[en línea] VI Jornadas de Sociología de la UNLP, 9 y 10 de diciembre de 2010, La Plata, Argentina. [consultat 3/3/2019] Disponible a: LINK (p. 2)

6 SIBILIA, P. La vida digitalitzada. Cuerpos y subjetividades. Conferencia Fundación Medifé. Salón Blanco de la Municipalidad de Tandil [vídeo on-line] 21 d’octubre.. Disponible a: LINK (46:46 )

7 McLEAN, Nyx. Los deseos marginados e internet. GenderIt. Análisis feministas de las políticas de internet. [en línia] . [consultat el 7 de Març de 2019] Disponible a: LINK

8 Ibid.

enter text here

#autobiografia #fragmentació #sospita #autenticitat #experimentació

FRAGMENTS PÚBLICS

FRAGMENTS PÚBLICS /04

SOSPITA Vs. AUTENTICITAT

Si la presentació pública pren més rellevància a la societat contemporània, la dedicació dels subjectes amb la seva construcció pública esdevé vital per a l’adaptació al medi actual. Aquesta dedicació s’acobla a una major acceptació de la sospita i la crisi de credulitat dels relats públics i comporta un subjecte que premedita la seva presentació pública, que es desplaça entre l’autèntica experiència i la transformació ficcionada, que juga amb els codis de la interacció i la intimitat feta pública. El ser digital s’adapta a les formes de sospita, accepta la condició del medi, per acabar construint relats que se saben ontològicament falsos.

Falsos en quan a que es conformen a partir de porcions reals i d’altres que no, falsos en quan a que parteixen d’una base de sospita. Qualsevol aportació digital, s’acompanya d’espurnes de realitat, però la seva concreció és impossible. Al ser impossible, només ens poden recolzar en allò que es mostrat com a prova d’una experiència. I al no poder enfrontar les proves amb cap evidencia real, aquestes esdevenen “una realitat” alterada, esbiaixada, parcial, una porció d’una experiència que podem imaginar que és molt més completa. L’aportació de Sibilia em sembla interessant perquè evidencia el gir que transforma la percepció de les identitats a l’espai digital. Els individus no interactuen en base a la sinceritat en la presentació i la interacció, com deia Zuluaga anteriorment, sinó que penso que es basa en una disposició premeditada de què exposem a l’àmbit públic i que no. Sibilia diu:

Hay un desplazamiento del eje en torno al cual se construye lo que somos. Ese eje que era impensado como siendo interior y vivenciado como siendo interior, se va desplazando hacia la visibilidad, hacia lo que se ve. No solo el aspecto físico [...] 47:10 el comportamiento visible [...] exponer quiénes somos para que los demàs nos juzguen a partir de eso que se ve y solamente a partir de lo que se ve.6

El subjecte digital escull què mostra d’ell mateix i la seva intimitat, encara que el seu relat pugui partir d’una mentida o una exageració. A l’espai digital ja he afirmat que no és la raó de vital importància per a la interacció entre individus. És ja globalment conegut, la multitud d’individus que usen la seva recreació digital per a inventar de zero identitats que no s’acullen ni una mica a la seva versió autèntica, de carn i óssos. Exposem qui som perquè se’ns valori només per allò que hem exposat, i ni tant sols podem tenir la fiabilitat en que allò exposat, té algun origen verídic.

Però una vessant positiva d’aquesta sospita, es que desplega un espai de possibilitat d’experimentació del propi subjecte en la recreació de la seva intimitat feta pública i una major autonomia en la selecció i elaboració de la construcció identitària del propi subjecte. I per aquesta raó, una obertura en l’experimentació global en els individus, que comporta obertures en la presentació i acceptació de la diversitat i les diferències entre individus. Com apunta en aquestes dues cites Nyx McLean:

La idea que un individuo tiene acerca de quién es él/ella va a incidir en su desempeño, y se comportará de la manera que considere adecuada a lo que esa persona entiende que es. En el caso de los deseos marginados – al igual que ocurre con otras identidades – internet puede considerarse como un espacio performativo o de desempeño – a veces el único – para ensayar la identidad propia.7

Estos espacios son útiles en tanto proporcionan a las personas la ocasión de ‘probar’ una identidad en un entorno bastante seguro (en comparación con los entornos fuera de línea).8

Podem assumir la condició fragmentada dels relats com a sospitosa per naturalesa, i permetre la seva introducció a les formes com configurem la pròpia intimitat a internet. Les fugues apunten a una transformació total dels modes de ser digitals en relació a la construcció de la pròpia identitat i les formes de relació amb els altres, acceptant l’aparença i la ficció com a criteris vàlids en aquesta nova equació. Aquests mateixos criteris, assumits com a característica dels temps contemporanis, poden comportar per altra banda, un desplegament de l’assaig i l’experimentació dels subjectes i fins i tot combatre la pressió homogeneïtzadora (LINK EINES DE PODER) dels mitjans de comunicació en relació a la intimitat dels individus.

FRAGMENTS PÚBLICS /02

L’AUTOBIOGRAFIA DIGITAL

Les xarxes socials són espais d’autobiografia. Els individus recreen amb diferents graus d’implicació i de visibilitat, la seva imatge pública, el seu comportament digital, i l’elecció dels relats propis que mostren públicament. Tot aquest conjunt, pot perfilar identitats, potenciar el reforç personal i les interaccions amb l’altre. Però la pròpia immaterialitat de l’espai digital i la protecció sovint il·lusòria de la pantalla i l’habitació pròpia dels individus, fa perdre les pistes entre l’experiència que veiem i la subjecció d’aquests individus exposats a alguna experiència real.

Si cada cop més, les xarxes socials formen part en les construccions identitàries de les generacions més joves, també aquest model fragmentat de l’experiència, s’està validant en la construcció identitària digital. I tot i que, es trobi en un marc de sospita ( doncs som conscients de la “selecció” de fragments ), és aquesta construcció que no descarta la sospita i l’aparença dels continguts, la que permet major recreació dels individus a l’espai digital. Poc importa la realitat, si acceptem la condició de fragmentació de la nostra intimitat exhibida. Seguint les idees de Pedro Zuluaga:

La esfera pública, aquel lugar que en la antigüedad clásica se consideró el espacio apropiado para ejercitar la virtud —la areté griega, la virtus romana— o si se quiere para la autenticidad, ha sido condenada a la sospecha.2

En aquest sentit, les seleccions de la intimitat exhibida, varien segons la pròpia percepció d’un mateix i del que vol explicar públicament. El concepte d’ “impression management” de Bernie Hogan i Goffmann de “presentations of the self in the era of social media” i a “presentations of the self in everyday’s life” respectivament, apunta a una voluntat deliberada dels individus de gestionar el que mostren públicament, escollint la versió “idealitzada” de si mateixos per damunt d’ una basada en la versió més autèntica d’un mateix.

[...] individuals would employ impression management (or the selective disclosure of personal details designed to present an idealized self.3

L’esfera pública traslladada a l’espai digital, ha integrat la sospita com a forma de configuració de tota la producció d’Internet. Sembla haver-se substituït la coherència de la intimitat, per una major visibilitat fragmentada.
Resulta complicat a dia d’avui considerar “l’autenticitat” com un valor de la producció digital.

Alguns factors alteren els fragments que fem públics. Alguns individus es deixen portar per l’autoperformativitat histriònica i narcisista, els interessos de monetarització del propi contingut, la mala auto-gestió de la pròpia imatge, la sufocació per estrès o informació excessiva, la disponibilitat permanent i poc reflexiva dels subjectes connectats, la pressió pública i de judici moral. Totes aquestes característiques , acompanyades de l’assumpció del “impression management” deliberat, cobreixen als subjectes digitals amb un “vel de sospita” en l’elaboració dels seus relats públics.

FRAGMENTS PÚBLICS /03

LA SINCERITAT DEL JO

La producció audiovisual a Youtube, presenta sospites entre realitat-ficció, tant si és una experiència de fragments seleccionats deliberadament com si sembla una experiència més aleatòria.
La sospita envers la veracitat de l’audiovisual ha aparegut en tot el contingut cinematogràfic de “no ficció” de les últimes dècades. La crisi del documental, i la sospita en la seva objectivitat, fa temps que ha demostrat l’impossibilitat de ser “autèntic” o purament real, perquè comporta inevitablement, condicionats de la mirada dels que han produït el documental, condicionants del seu posicionament, la seva ideologia, les seves intencions... De forma més o menys explícita, tota aportació audiovisual parteix d’unes decisions particulars que provoquen com a mínim, la sospita de tot allò que ha restat ocult, que no es mostra al vídeo i que l’espectador no pot veure. Pedro Zuluaga apunta però a una percepció diferent quan, en comptes de documentals de no ficció, la producció audiovisual prové de l’autoperformativització del subjecte digital:

[...] el giro subjetivo, el cual está colonizando el cine de no ficción: el yo ha adquirido entonces una carta de legitimación en un cine comúnmente asociado al mundo de los contenidos objetivos, distanciado, carente de implicación emocional. Este giro copernicano hacia un modo de exposición performativa corresponde a un estado del mundo donde se impone la opacidad y la sospecha, y la subjetividad parece, como se dijo antes, el único locus de sinceridad posible.4

Al traslladar-se la sospita al medi digital, la massa d’individus convocats a performar les seves pròpies vides a les pantalles, reben, segons Zuluaga, l’aparença de sinceritat en la seva producció digital. L’experiència del subjecte és envoltada per una espècie d’àurea” de realitat singular i sincera. L’experiència pròpia que es relata públicament.
Per a posar un exemple, aquesta percepció de la sinceritat de l’autoproducció explicaria la tremenda inversió econòmica dels discursos mediàtics d’empreses, que s’expressen a través de “portaveus” en contacte amb la massa de persones, coneguts com a “influencers”. Molta de la seva auto-producció respon a contractes econòmics amb empreses, però la seva presentació pública s’expressa de forma singular, com a experiència personal.

Així que, tot i que Zuluaga apunta a un aspecte interessant, no podem caure en la ingenuïtat. Molts factors, comentats anteriorment, interfereixen la possibilitat dels subjectes de construir-se des de l’autenticitat, i de que les seves locucions puguin valorar-se com a sinceres, en espais digitals immaterials on la sospita està assimilada profundament. Actualment, a través de la major compatibilitat dels subjectes amb els dispositius ( LINK COMPATIBLES ) i d’adaptació a les formes d’interacció als espais digitals, els individus són cada vegada més hàbils amb la construcció dels seus propis relats digitals, i en aquesta habilitat es destapen elements de la intimitat dels individus, que queden suspesos en l’ambigüitat entre realitat i ficció.

De fet, la tendència dels joves s’enfoca a una major inversió en la construcció digital pública envers al descobriment i l’auto-reflexió del subjecte essencial, ocult a l’àmbit privat. Les parts més íntimes construïdes en la visibilitat, provoquen una sort d’autobiografia, una construcció fragmentada de les experiències d’un individu presentat a l’espai digital.

Formes com els blogs digitals, han transformat el concepte de “diari personal” que relatava l’experiència diària reservada a l’àmbit privat. Les confessions que es relaten als diaris tradicionals, són fragments més o menys acurats de les experiències viscudes al món, de la pròpia visió d’un mateix i la percepció de l’entorn. Aquest tipus d’arxius personals, plantejaven un condicionant molt subjectiu de les experiències relatades, però al no buscar la visibilitat, es mantenien en esferes íntimes, on l’expressió d’emocions i pensaments personals, podia comportar l’autoreflexió i major capacitat introspectiva en els individus.
Les confessions autobiogràfiques íntimes fetes ara publiques en espais com blogs, però també en imatges i textos que performem a les xarxes socials i fins i tot en els nostres moviments monitorejats a Internet, estant transformant les formes de configuració de les subjectivitats, i la seva necessitat de correspondència pública per a afirmar la pròpia existència. I per tant, també comporta en els individus, totes les pressions associades de la presentació pública digital. Així com coincideixen Paula Sibilia i Luciana Quintero Ortiz, aquests gèneres:

Los weblogs, los fotologs, y los videologs, como géneros confesionales o autobiográficos utilizados profusamente por estos “nativos digitales, influyen de gran manera en esta transformación del yo. Siguiendo el planteo de Paula Sibilia, (Sibilia, 2005:35) estos nuevos relatos del yo denotan una fuerte reconfiguración de las subjetividades paralela a un gran distanciamiento de las modalidades modernas de ser y estar en el mundo. Principalmente, se destaca que tanto la idea de interioridad o intimidad está siendo seriamente cuestionada así como el estatuto brindado al tiempo pasado en relación con su importancia en la constitución de los individuos.5

FRAGMENTS PÚBLICS /01

TOT RELAT ÉS DISCONTINU

[...] el advenimiento de la novela moderna va precisamente unido a este descubrimiento: lo real es discontinuo, formado por elementos yuxtapuestos sin razón, cada uno de los cuales es único, tanto más difíciles de captar cuanto que surgen de manera siempre imprevista, sin venir a cuento, aleatoria.1

La intimitat que presentem públicament al medi digital és, de la mateixa forma que la novel·la, discontinua per naturalesa. La realitat de qualsevol aportació identitària al medi digital, com a mínim sospitosa. Som els productors de la nostra realitat. Se’ns anima a interpretar les nostres experiències vitals, el material íntim d’aquestes i a convertir-lo en relats a explicar a un públic. Les xarxes socials són el gran focus de relats particulars que s’han fet públics. Cada individu convertit en productor de la seva pròpia vivència, relata des de la seva conveniència a “l’àgora” pública digital.

Les formes que adopten les experiències en aquests espais són de per si, discontinues. És a dir, no comprenen una experiència completa, ni tant sols presenten una consecució real de fets, sinó que es conformen en base a un seguit d’eleccions premeditades dels productors que publiquen el contingut. Això significa de primeres, que tot material digital, ha patit en la seva transformació a relat públic, un biaix important que el converteix en una acumulació fragmentada d’experiències reals dels productors.
Aquesta condició de fragment complica en les experiències relatades públicament mantenir certa continuïtat, que pugui aportar coherència al relat. Apareixen inevitablement uns buits, que trenquen la consecució, i evidencien una falta d’informació, una informació incompleta del subjecte que s’exposa, que ha quedat oculta, i que es pot tornar sospitosa en quan a que sabem que hi ha uns buits inevitables però a la pràctica no és deixen veure.