Qué martirio
comunitat
#inversióafectiva #voyeurisme #vulnerabilitat #instrumentalització #interacció #judici-públic
1 HOGAN, B. The presentation of the self in the age of social media: Distinguishing Performances and Exhibitions Online. [en línia] Bulletin of Science, Technology & Society 30 (6) 377-386. SAGE publications, 2010. [consultat el 10 de Febrer de 2019] Disponible a: LINK (p. 377)
2 TIIDENBERG, K. GÓMEZ CRUZ, E. Selfies, Image and the Re-making of the body. [en línia] Body&Society, Vol. 21 (4) 77-102. 2015. [consultat el 22 de Febrer de 2019] Disponible a: LINK (p. 83)
3 LOVINK, G. (ed.) Redes sin causa. Una crítica al internet 2.0. [ Recurs electrònic ] UOCPress. Comunicación #42. Editorial UOC. 2016. [consultat el 10 de Febrer de 2019]
4 BERARDI, F.. The soul at work. From alienation to autonomy. Semiotext Foreign Agents Series. Los Ángeles, 2009 (2007). (p. 107)
5 Davis, T. 2010. “Third spaces or heterotopias? Recreating and negotiating migrant identity using online spaces”. En Sociology. Vol 44 (4). Pp 661 – 677.
Hillier, L. y Harrison, L. 2007. “Building realities less limited than their own: young people practising same sex attraction on the Internet”. En Sexualities: studies in culture and society. Vol 10 (1). Pp 82 – 100. Sage Publications, London.
Mehra, B., Merkel, C. y Peterson Bishop, A. 2004. “The Internet for Empowerment of Minority and Marginalized Users”. En New Media & Society. Vol 6 (6). Pp 781 – 802. Citat a:
McLEAN, Nyx. Los deseos marginados e internet. GenderIt. Análisis feministas de las políticas de internet. [en línia] . [consultat el 7 de Març de 2019] Disponible a: LINK
6 TIIDENBERG, K. GÓMEZ CRUZ, E. art. cit. 2015. (p. 86)
7 VILSO DA SILVA, F., FORGIARINI, I. La extimidad en las redes sociales: Un reto hacia una nueva concepción de identidad.[en línia] XV Seminario Internacional. Mostra Internacional de Trabalhos Cientificos. UNISC, Universidade de Santa Cruz do Sul, Brasil, 2018. [consultat el 28 de febrer de 2019] Disponible a: LINK (p. 9)
8 HOGAN, B. art. cit. 2010 (p. 380)
9 COOPER, Al ; MARCUS, I. David. Internet Vouyerism. CIO from IDG. [en línia]. 2001 [consultat 13 febrer 2019 ]. Disponible a:
LINK
10 Ibid.
11 ERRASTI, José; PÉREZ LANZAC, C. Tu “extimidad” contra mi intimidad. Sociedad, El País, [en línia] 2009. [consultat el 5 de Març de 2019] Disponible a: LINK
The world then, is not merely a stage, but also a participatory exhibit.1
LA INTIMITAT
A LES COMUNITATS ON-LINE
LA INTIMITAT A LES COMUNITATS ON-LINE /02
L'INVERSIÓ AFECTIVA
Si bé les comunitats on-line poden suposar autèntics avenços encaminats a la superació d’estigmes i prejudicis amb la diversitat, la rellevància que atorguem a aquests espais en la construcció del propi subjecte, pot girar-se en contra. Aquells individus que han trobat vincles relacionals a les comunitats on-line han realitzat una inversió afectiva de les seves necessitats amb els altres. La inversió afectiva que dipositem a la comunitat on-line, és veu ràpidament alimentada per l’avaluació constant que aquests espais digitals propicien. La satisfacció d’encaixar en un col·lectiu online, és un dels motors que pot portar als individus a disposar massa valor en la seva inversió afectiva on-line. D’aquesta manera, el risc recau en que els individus, vinculats afectivament a l’acceptació on-line, acabin a la llarga donant més valor a la seva configuració pública de la comunitat on-line, que a la percepció que hom té d’un mateix. Com expliquen Isadora Forgiarini i Franco Vilso, la inversió afectiva atén les pulsions psicobiològiques del ser des de les edats més primerenques. I en el desenvolupament de les conductes humanes, aquestes necessitats d’inversió afectiva és configuren amb altres formes com les explicades a continuació:
Entre los diversos mecanismos de búsqueda de inversión afectiva para atender las pulsiones psicobiológicas del ser, además del tradicional llanto, como reacción indicativa de incomodidad y necesidad de atención, surgen los mecanismes referentes al aparecer, al ser visto, al ser notado, al ser centro de atención, que tienden a reflejarse a través de otras acciones en el repertorio conductual del ser.7
Així els individus digitals hem de procurar adoptar postures critiques en els nostres relats íntims fets visibles, i aconseguir certes habilitats per a protegir aspectes que poden fer vulnerables per a la comunitat. Perquè, tot i que aquesta comunitat pugui reforçar col·lectivament aspectes de la diversitat humana, la “comunitat” és un hàbitat poc específic. La majoria de relacions que allà es concentren ho fan de forma espontània i casual. Les comunitats on-line no asseguren que els individus es coneguin al món físic, però tampoc necessàriament que hagin compartit espais d’interacció en el medi digital. Els límits de les presentacions digitals són molt controvertits, doncs no asseguren que el nostre interlocutor al medi digital, sigui, efectivament, la persona que diu ser. I a més, la interacció és pot reduir a un moment fugaç.
Aquest element reafirma la idea d’auto-gestionar la inversió afectiva digital, en quan a la predisposició per part de l’individu, d’atorgar total rellevància a la comunitat on es presenta. Valorant l’opinió de sers que no coneixem directament i dels que en desconeixem les verdaderes intencions.
Això no vol dir limitar el compartir amb una comunitat on-line, sinó tenir en compte el valor del compromís emocional amb aquesta, i el valor que ha de tenir una interacció espontània en un moment puntual, amb algú que no coneixem.
LA INTIMITAT A LES COMUNITATS ON-LINE /04
LA MIRADA VOYEUR
Quan van aparèixer la revolució dels Reality Shows als anys 90, es va comprovar en societat, com la intimitat de les persones era un material que es podia posar al servei del capital i la producció, i a més, guanyar enormes quantitats de diners amb elements que estaven reservats als àmbits més privats. Alguna cosa d’aquesta intimitat exhibida a televisió, generava una atracció a la massa d’espectadors. Una mirada de poder, de “mirar i no ser vistos”, es va despertar en els desitjos de l’audiència. Aquest desig de mirar i escolar-nos als detalls íntims de la vida dels altres, és diu vouyerisme.
Amb internet, ens hem convertit tots en “voyeurs”. Com apunten Al Cooper i David Marcus al seu article “Internet Voyeurism”8, l’accessibilitat de contingut a Internet ha permès la proliferació del voyeurisme visual, però afegeixen que la condició d’anonimat pròpia dels espais internet, és la raó que ha consolidat tal voyeurisme.
Vull clarificar que, tot i que la figura del voyeur és polèmica, considero que amb Internet ha superat els límits de la figura delictiva o controvertida del voyeur tradicional. El voyeur no és només algú que satisfà el seu plaer sexual amb l’apropiació indeguda de la intimitat d’altres persones, sinó també és el que descobreix interès en l’observació dels detalls íntims de vides humanes alienes. Els Reality Shows van evidenciar aquest atribut de
Vouyerism can involve sexual or nonsexual acts, but on the Internet, even predominantly nonsexual spying gives you the thrill of being an uninvited guest at someone’s else private party.9
Aquest esperit “xafarder”, sembla haver caracteritzat les formes de comportament humà al llarg de la història. Trobem una quantitat ingent d’exemples en que la intimitat humana aliena és raó d’interès per un públic que observa des de l’anonimat. L’interès per les penúries i alegries més quotidianes, ha estat material per a l’espectacle i d’interès mediàtic en múltiples ocasions. Un exemple d’època, anterior a l’aparició dels Reality Shows, en que es compleix la màxima de la intimitat convertida en producte per a la massa, a més de valor econòmic del capital i en mercaderia per a l’espectacle (LINK JO I EL MEU ESPECTACLE ), el trobem en els consultoris públics a ràdios i diaris de originats a mitjans del segle XX com el “Consultorio de Elena Francis”. Un espai radiofònic de l’època franquista que prenia la forma de consultori sentimental per als individus, especialment enfocat a les dones. Aquest consultori operava a partir de la confessions sentimentals i íntimes dels seus participants. Històries de tragèdia femenina que relataven les problemàtiques del dia a dia d’intimitats de les dones. Els espectadors podien escoltar al detall un seguit de qüestions que formaven part de l’espai privat del subjecte que trucava demanant consell. La seva història era exhibida, i disposada a ser escoltada, compartida i comentada.
És cert que aquest exemple és de voyeurisme auditiu, i no es vehicula amb el vouyerisme de la mirada, com l’internet actual Però si que busca provocar en els oients, un desig d’introduir-se a les qüestions més mundanes i privades de la vida íntima d’altres individus. El paral·lelisme ocorre quan comparem la “cessió” del relat exposat o visible, per part de la persona que truca al consultori i sol·licita ajuda pública en problemes propis i íntimes, sabent-se que en aquest format, el seu relat serà escoltat per una massa totalment desconeguda de persones.
De la mateixa manera el productor d’Internet és conscient d’estar abocant detalls de la seva intimitat a l’àgora pública digital, sabent-se observat per una quantitat indefinida de mirades. L’exemple em serveix per a destacar aquesta voluntat aparentment desinteressada de compartir aspectes íntims a un grup del que realment no en coneixem els participants. Gràcies a aquests exemple podem observar que l’interès per la intimitat aliena, és un atribut en les formes de relació entre individus, com a mínim, des de les últimes dècades, sobretot, molt animats per les formes dels mitjans de comunicació.
Actualment amb l’ús d’internet, tots som d’alguna manera productors d’intimitat exhibida públicament i a la vegada esdevenim voyeurs amb la producció íntima d’altres que també es troba exhibida a Internet. Opino que aquesta condició de voyeur dels individus digitals, no comporta necessàriament un fet negatiu, sempre i quan no es potenciïn pràctiques delictives, o irrespectuoses amb la convivència general. El que en aquest augment de l’atractiu voyeur es destaquen són atributs de les formes contemporània que hem desenvolupat els individus per a observar el món que ens rodeja. Aquesta vocació voyeur no ha fet més que créixer als espais digitals, i opino que l’interès no recau en assenyalar aquest fet com una característica indesitjable, com una qüestió tabú o de satisfacció de plaers ocults, doncs hem comprovat ( amb l’exemple d’Elena Francis, o les enormes audiències als Reality’s televisius ) que aquest interès voyeur està integrat històricament en els individus corrents. L’interès per a mi recau en comprendre d’on prové l’augment desproporcionat de voyeurisme al medi digital. En aquesta línia, Cooper i Marcus aproximen una pista que pot ser útil per a comprendre el fenomen:
On the Surface, it says we’re fascinated by the titillating and mundane details of other people’s lives. More profoundly, however, this heightened interest in vouyerism may be one consequence of our increasly disconnected lives. Sexuality, after all, has always been one of the most powerful ways to feel emotionally Connected. It is the search for these emotions that drive vouyeristic pursuits on the Internet. So paradoxically, the more time we spend online and the less spent in the company of others, the more we need the instant gratifications of the Net.10
Internet ens està desconnectat de la vida física per trobar en els espais digitals, plaers que la vida física ens nega o limita. Les gratificacions instantànies de la mirada voyeur busquen suplir carències del món físic en els individus. L’augment de la condició voyeur, cerca en aquestes vides exhibides digitalment oferir el plaer de mirar sense ser vistos. D’entrar a formar part de vides que no ens pertanyen i que sovint tenen molt a veure amb els somnis i desitjos ocults de l’ inconscient de l’individu voyeur.
Un element que vull destacar per acabar, i que en realitat, ofusca encara més les possibilitats d’un futur amb individus més sans al medi digital, és la comprovació de que el voyeurisme produeix enorme tolerància en els individus. Així ho explica José Errasti referint-se a programes televisius, però considero que la idea es fàcilment traslladable a la mirada voyeur a Internet:
Lo que sí sabemos es que el voyeurismo emocional produce mucha tolerancia y sucede como con las drogas: que cada vez hay que ir subiendo la dosis. Hace 10 años la primera edición de Gran Hermano congeló al país. Hoy en día ese programa aburriría a las piedras. Los programadores televisivos han tenido que ir subiendo mucho la dosis para que la gente siga viendo la televisión.11
Per tant, si Errasti té raó en el seu raonament, els subjectes digitals que observen als altres, és a dir, tots nosaltres, cada vegada necessitarem que les emocions i gratificacions que rebem al mirar siguin més fortes, i per a que aquestes ho siguin, necessitarem introduir-nos a detalls de naturalesa més i més íntima, delicada i escabrosa de la vida dels altres. Per a mi, l’esperança en els comportaments futurs, passa per un enfoc que milloraria la qualitat participativa dels individus digitals en aquests espais. On els desitjos dels individus puguin ser atesos i compartits sanament amb els altres. De forma que la intrusió a les vides alienes, es faci des d’un prisma de conèixer i compartir amb altres, i no tant des d’una mirada solitària i insatisfeta que es vincula amb la comparació entre individus i la ruïnosa satisfacció de l’observació de les desgràcies alienes.
LA INTIMITAT A LES COMUNITATS ON-LINE /03
INSTRUMENTALITZACIÓ DEL SUBJECTE
Internet s’ha omplert d’exemples d’individus que han perdut la capacitat de gestionar la inversió afectiva i la vinculació emocional que dipositen a l’opinió dels altres. Atemoreix veure com, les intimitats relatades públicament evidencien carències d’autogestió de la pròpia imatge i sucumbeixen al control del judici públic i moral.
Hi ha dos factors que entren en joc. En primer lloc, els individus es troben confusos i dispersos en el control de la seva producció en relació a exigències socials imposades per dinàmiques generals del consum o els mitjans de comunicació. I per altra, la facilitat amb que es poden tergiversar les aportacions íntimes-èxtimes dels individus en significats totalment diferents.
Així, en primer terme, els subjectes que han generat angoixa per a l’acceptació social, poden despertar una necessitat d’emmotllar-se a les voluntats dels altres, per sobre de les pròpies, condicionats per les opinions que reben de la seva presentació pública.
Aquesta condició provoca fatídics resultats en la formació dels individus digitals. Sovint aquesta disposició condueix que aquests sers subjectes a l’opinió que reben, van perdent paulatinament la seva dimensió més humana, per a passar en la visibilitat de les seves pràctiques a ser “conillets d’índies” de les voluntats del quòrum comunitari. La inversió afectiva ha estat tergiversada i convertida en l’aliment principal per a continuar amb la pràctica pública. No opino que aquest fet pugui transformar el subjecte i alliberar-lo, sinó més aviat, al dependre en sobre manera a l’opinió de l’altre per a la seva presentació pública, només aconsegueix potenciar una altra estructura de poder i control com ho és actualment, el poder del judici públic entre subjectes.
Per a donar un exemple d’aquesta situació que de primeres sona una mica estranya, trobem casos com els de plataformes de contingut en “streaming” “Streamlabs”. En aquest espais, els productors de contingut es filmen en “streaming” davant un públic que mira, dialoga, intervé i participa en l’acció de l’individu visible. El que marca la diferencia, i denota certa dependència a l’aprovació comunitària, es el fet que els productors del contingut s’exposen plenament a les voluntats del seu públic. La plataforma permet incloure botons o marcadors en el vídeo per a rebre donacions automàtiques. Aquestes donacions no suposen directament valor econòmic, sinó que poden suposar a vegades “likes” favorables i vots d’aprovació.
La qüestió és que quan cliquem aquests botons, els actors-productors ens responen amb un “petit regal”. Els pacte està estipulat prèviament, doncs els botons especifiquen l’acció que farà l’actor com pot ser una salutació amb la mà, un ball “sexy” o qualsevol breu interacció premeditada. L’actor-productor, ofereix un catàleg de gestos, com a moneda de canvi, amb els que busca guanyar major aprovació del públic. Les decisions en el comportament del subjecte visible, passa a mans dels que miren. El subjecte actor-productor ha cedit el control de les seves accions a un públic. I aquest públic, al participar activament amb la seva opinió, rep un dret lícit en la conducta performativa del subjecte visible. L’actor-productor és desprèn de la seva condició de subjecte autònom, per entregar-se a una espècie de comportament decidit en base als altres. Esdevé un personatge, un “conillet d’índies” que es presta a l’experimentació de la seva audiència sobre d’ell. Esdevé un individu insturmentalitzat, al servei del seu públic.
El personatge digital, en aquests extrems, es presta a satisfer els mandats de la seva audiència, busca complaure les seves voluntats. I és aquest públic el que, sentint-se propietari del comportament del personatge públic, el que exigeix detalls i profunds escrutinis de la intimitat del personatge. Com si aquest tipus de performance en la visibilitat del medi digital, legitimés la propietat compartida dels subjectes que s’exposen.
El segon factor que considero rellevant en relació a la idea del subjecte instrumentalitzat, és la facilitat amb que el registre de la nostra producció on-line pot ser tergiversada en altres contextos. Aquest fet és de vital importància per a recuperar la idea de l’emergència de dotar-nos d’eines per a la creació més autònoma possible dels subjectes al medi digital. Seguint les idees d’Erving Goffmann al voltant de la “perspectiva dramatúrgica”, que Bernie Hogan contextualitza en els temps contemporanis del “Age of the media”, cal diferenciar com bé apunta Hogan, que la performativitat a la que fa referència Goffmann a “The presentation of the self in everyday life” (1957) mostra necessàriament uns límits d’espai i temps concrets en la seva pràctica al món físic, “quotidià”. Un espai acotat amb un condicionant geogràfic i un temps de performativitat específic, que a més, es troba subjecte a uns agents presents que funcionen com a interlocutors, com a audiència de l’acció performativa, quan per exemple, conversem amb algú cara a cara.
En el cas de Hogan i el seu “The presentation of the self in the Age of Social Media” mostra les profundes transformacions ocorregudes amb l’entrada d’Internet i les relacions en xarxa en relació a les presentacions dels individus socialment. Si bé és cert que l’acció performativa dels subjectes manté semblances estructurals, els tres elements mencionats anteriorment ( l’espai, el temps i els interlocutors concrets ) es desborden.
Per una banda l’espai, en el medi digital, global, perd la condició de localització geogràfica concreta. És impossible establir un espai concret, sinó que l’espai passa a ser un lloc incert i intangible.
Per altra banda, el temps ocupat de l’exposició pròpia també es troba a l’espai digital, relativitzat i incert. Un cop feta visible una acció performativa de qualsevol índole a internet, la disposició temporal d’aquesta es troba plenament alterada. Un cop la pròpia producció es publicada al núvol digital, adopta la condició d’atemporalitat doncs la seva reproducció i per tant, posada en escena, és infinita.
Però amb aquest factor arribo a l’element que aquest assaig preocupa. Aquesta reproducció infinita és la que permet a un públic digital apropiar-se de tal producció. El subjecte productor, ja no és un individu, és una producció, un objecte, visible, que pot navegar, intercanviar-se i reaprofitar-se. Com anuncia Hogan:
Once a performance has been recorded, the nature of the performance has altered. It may still be a presentation of self, and undoubtedly it continues to signify an individual. However, it no longer necessarily bounds the specific audience who were present when the performance took place. Instead, it can be taken out of a situation and replayed in a completely different context.8
La naturalesa del medi digital ens col·loca en una posició descontrolada en relació a l’audiència. Ni tan sols coneixem l’abast de la nostra presentació pública en el moment que és genuïnament publicada ( i en genuí faig referència a la primera posada en escena, amb les intencions originals del productor de transmetre un contingut a un públic concret ) , doncs no podem saber qui ens mira a l’altre banda de la pantalla. La falta de control en l’abast inicialment, s’agreuja severament amb la facilitat amb que la pròpia presentació, al ser reproduïda i multiplicada, pot ser tergiversada i traslladada a altres contextos amb els quals el productor del contingut no en surti ben parat. Instrumentalitzada la seva pràctica, el subjecte-productor perd el dret sobre d’ella.
De la mateixa manera que anteriorment he reclamat la necessitat d’educar en auto-crítica en les presentacions del “jo” i la intimitat feta pública, el públic que mira també necessita adoptar una gestió crítica per a entendre les problemàtiques ocasionades pels comportaments d’apropiació, instrumentalització i tergiversació indegudes de material íntim que pot afectar les vides reals dels individus que originàriament van crear el contingut.
LA INTIMITAT A LES COMUNITATS ON-LINE /01
COMUNITATS DE REFORÇ I INTERACCIÓ
Una de les possibilitats més interessants del món digital és l’enorme possibilitat de generar vincles amb un volum d’individus incommensurable amb un abast geogràfic molt més gran que en qualsevol època de la història anterior. La cultura de les xarxes s’està nodrint de grups de tota mena que funcionen com a espais de vinculació i de reforç identitari. Depenen molt els graus d’implicació dels individus al món digital, però en general, internet potencia l’enllaç i la relació entre els sers digitals.
Pensar que les presentacions que realitzem a internet, no provoquen impacte al col·lectiu, seria ometre un dels factors més rellevants de la naturalesa d’Internet. Katrin Tiidenberg i Edgar Gómez apunten en aquesta línia:
To dismiss the participants’ experiences as having only personal and no social impacts would ignore the empirical data and underestimate the relational context of the online community.2
Les comunitats on-line, analitzades en el temps present, no comporten necessàriament haver substituït les comunitats del món físic. Aquest fet és important per a comprendre que, el que està succeint amb les comunitats on-line és la consagració de nous espais on habiten els individus, amb consensos i característiques pròpies, i no un trasllat directe, o una traducció de pràctiques comunitàries del món físic al mon digital.
La cultura de les comunitats on-line està reorganitzant per complet la forma de relacionar-se dels individus en totes les generacions, amb especial èmfasi a les generacions més joves que han nascut introduïts ja en moltes d’aquestes formes d’interacció social. Les comunitats on-line que sorgeixen, ho fan, en el sentit més pur, a partir de necessitats i desitjos dels individus. Com explica Geert Lovink:
Las culturas web 2.0 son altamente resistentes a la manipulación de la opinión pública. Han creado entornos online cerrados en los que trabajan, dependen, chatean y juegan literalmente decenas de millones de usuarios, sin que les importe lo que tengan que decir los padres, profesores, columnistas u otros líderes de opinión acerca de la integración social en red.3
L’objectiu actualment no pot infravalorar la força d’aquestes comunitats, i molt menys negar el paper de vital importància que juguen actualment en la ordenació de les relacions personals entre individus. L’objectiu ha d’encarar-se en extreure el valor en aquestes formes comunitàries. Prescindir fins on es pugui de les característiques que les malmeten ( poca regulació, extremismes, lògiques de mercat ) per a potenciar els valors positius que sí que mostren aquestes espais digitals. L’aprofitament en aquest sentit de la globalitat de les aportacions, i de la possibilitat de revisar, revalorar, escollir i dialogar comunitàriament al voltant de qüestions comunes. A més d’un “compartir” que ocasiona relacions millorades amb l’acceptació de l’alteritat.
L’experiència de compartir qui som públicament, és dipositada en aquests espais per al seu ús i aprofitament col·lectiu. Quan compartim part de la nostra intimitat-“èxtimament” ( LINK EXTIMITAT ) esdevenim els productors que cedim part de la nostra propietat privada a una esfera pública per a que els altres l’aprovin. Doncs els que miren, també passen a formar part de la significació, interpretació i aprofitament del nostre contingut personal. Al formar part de comunitats on-line, amb diferents nivells d’implicació, participem activament en la significació i transformació de la informació que en aquests espais és conté. El simple gest de “compartir” contingut, sigui o no propi directament, actua com agent de transmissió i interacció comunitària. Per això, Franco “Bifo” Berardo apunta a que les aportacions estan carregades de fluxos semiòtics i que els actors implicats en la comunicació, formen part activa en totes les parts d’aquesta comunicació. És a dir el productor de contingut que també és consumidor; el receptor que també és el transmissor:
Each producer of semiotic flows is also a consumer of them, and each user is part of the productive process: all exits are also an entry and every receiver is also a transmitter.4
Les comunitats on-line van creant a partir del reforç col·lectiu, noves esferes de significat social i relacional entre individus. Degut a la seva naturalesa digital, possibiliten espais més anònims, que, si ve comporta una vessant molt negativa ( en el desenvolupament de delictes relacionats amb la seguretat ), mostra també una vessant molt positiva per a l’experimentació de la intimitat en el medi digital. Com anuncia Nyx McLean les comunitats on-line:
Proporcionan un espacio para que estas personas aprendan a partir de la experiencia compartida, a la vez que se les asegura el anonimato para que puedan explorar sus deseos de manera segura.5
I en aquesta experimentació, una realitat de comunitats en que s’està demostrant empíricament, com encoratgen als individus amb els seus cóssos i relats particulars a deixar-se veure, sense la presència omnipresent del rebuig i el judici social, sinó animats per certes comunitats de reforç, que estrenyen vincles i apunten a noves formes d’aprenentatge entre individus.
Cites com la següent, anuncien a partir d’estudis de cas ( en aquest concret de la cita, els motius d’unió dels productors de “selfies”, però que és fàcilment traslladable a qualsevol comunitat productora de contingut on-line ) com la mobilització d’algunes comunitats que reivindiquen la seva presència on-line, amb voluntat d’allunyar-se dels dictàmens dels mitjans de comunicació hegemònics, estan possibilitant una obertura dels individus en noves formes d’acceptació dels modes de ser i estar dels individus a l’època contemporània. Així, el “body-positive”, com a celebració en ascens de la diversitat de tot tipus de cóssos en contraresta a la presència a la baixa del “bodycriticism” a l’atmosfera de les comunitats on-line de productors de contingut.
This co-occurs with a relatively high level of feminist and queer attitudes disseminated throughout blogs. The body-positive atmosphere comes about through the spiral of sharing and learning new ways of looking. It encourages people to put their body out there by soothing their pre-emptive worries about whether it is good enough to be publicly exhibited.6
JavaScript is turned off.
Please enable JavaScript to view this site properly.
Salon.io