Qué martirio
espectacle
1 STEYERL, H. Los condenados de la pantalla. Ediciones Caja Negra. 1ed, (Prólogo de Franco “Bifo” Berardi). Ciudad de Buenos Aires, 2014.
(p.116)
2 Butler, J. 1990. Gender Trouble: Feminism and the Subversion of Identity. London: Routledge. Citat a:
McLEAN, Nyx. Los deseos marginados e internet. GenderIt. Análisis feministas de las políticas de internet. [en línia] . [consultat el 7 de Març de 2019] Disponible a: LINK
3 HORACIO PÉREZ-HENAO, M.A. Reality Show Cambio Extremo: El cuerpo como mercancía en la sociedad global. Cuadernos de la información [en línia] nº29, 2011. [consultat el 23 de Febrer de 2019]] Disponibe a: LINK (p. 2)
4 SIBILIA, P. La vida digitalitzada. Cuerpos y subjetividades. Conferencia Fundación Medifé. Salón Blanco de la Municipalidad de Tandil [vídeo on-line] 21 d’octubre.. Disponible a: LINK (49:10)
5BERARDI, Franco. The soul at work. From alienation to autonomy. Semiotext Foreign Agents Series. Los Ángeles, 2009 (2007). (p.94)
6 SIBILIA, P. La vida digitalitzada. Cuerpos y subjetividades. Conferencia Fundación Medifé. Salón Blanco de la Municipalidad de Tandil [vídeo on-line] 21 d’octubre.. Disponible a: LINK (57:27)
7 BERARDI, Franco. The soul at work. From alienation to autonomy. Semiotext Foreign Agents Series. Los Ángeles, 2009 (2007). ( p. 113 )
8 VILSO DA SILVA, F., FORGIARINI, I. La extimidad en las redes sociales: Un reto hacia una nueva concepción de identidad.[en línia] XV Seminario Internacional. Mostra Internacional de Trabalhos Cientificos. UNISC, Universidade de Santa Cruz do Sul, Brasil, 2018. [consultat el 28 de febrer de 2019] Disponible a: LINK ( p. 14 )
9 Sin lugar a dudas el nuevo genero televisivo recoge parte del espíritu de la época actual. Su narrativa entreteje las condiciones de la espectacularización de la vida, el surgimiento de la llamada cultura de la cirugía estètica y las leyes del mercado y el consumo, elementos característicos de la era global.”
HORACIO PÉREZ-HENAO, M.A. Reality Show Cambio Extremo: El cuerpo como mercancía en la sociedad global. Cuadernos de la información [en línia] nº29, 2011. [consultat el 23 de Febrer de 2019]] Disponibe a: LINK ( p. 2 )
10 HOGAN, B. The presentation of the self in the age of social media: Distinguishing Performances and Exhibitions Online. [en línia] Bulletin of Science, Technology & Society 30 (6) 377-386. SAGE publications, 2010. [consultat el 10 de Febrer de 2019] Disponible a: LINK
11 SIBILA, Paula. O Universo Doméstico na Era da Extimidade: nas artes, nas mídias e na internet. Revista Eco Pós, v. 18, n. 1, ISSN 2175 - 8689, p. 133 - 147, 2015. ) Citat a:
VILSO DA SILVA, F., FORGIARINI, I. La extimidad en las redes sociales: Un reto hacia una nueva concepción de identidad.[en línia] XV Seminario Internacional. Mostra Internacional de Trabalhos Cientificos. UNISC, Universidade de Santa Cruz do Sul, Brasil, 2018. [consultat el 28 de febrer de 2019] Disponible a: LINK (p. 14)
12 BERARDI, F. op. cit. 2009 (2007) (p.80)
13 LOVINK, G. (ed.) Redes sin causa. Una crítica al internet 2.0. [ Recurs electrònic ] UOCPress. Comunicación #42. Editorial UOC. 2016. [consultat el 10 de Febrer de 2019]
#valoreconòmic #auto-performativitat #espectacularització #producte #èxit-social
LA INTIMITAT I L'ESPECTACLE /05
FRONT-STAGE I IDEALITZACIÓ
El reforç de l’autoestima recau en la definició resultant de la presentació pública. La societat de consum defineix un ser excel·lent, eficaç, disponible, creatiu i emprenedor, característiques espectaculars i extraordinàries; però obvia les zones més mundanes del ser, les més lletges, desagradables antipàtiques, lentes i avorrides.... Tenim l’espai on expressar-nos, però ens interpel·len factors del consum que interfereixen entre qui som, què volem mostrar i el condicionant en la valoració comunitària de la nostra presentació. Sovint ens enterboleixen la percepció i perpetuem models que fracturen i fereixen la diversitat de la dimensió humana.
El posicionament auto-ficcionat de nosaltres mateixos a Internet, podria ser un recurs adaptatiu. Amb més o menys agilitat, tots hem après a escudar-nos darrere de la construcció que presentem de nosaltres mateixos, tant al món digital com també al món físic, i d’aquesta manera, protegir allò que a ulls de la societat, podria generar rebuig o burla o que simplement, decidim mantenir ocult per altres raons. La nostra presentació és transformada a un model que ja no mostra realment l’experiència pròpia, sinó que es transforma i maquilla per aproximar-se als valors positivistes que els medis digitals qualifiquen de desitjables . Si l’individu es vol introduir al medi visible amb èxit, es sotmetrà als convenis socials, al judici de la mirada de l’altre i passarà a tenir un valor al mercat a partir del “rating” humà.
No podem obviar a més que el subjecte és troba condicionat per la jerarquia i la classe que li pertoca amb les expectatives de classe que li pertoquen, i per tant, amb uns modes de viure i comportar-se específics. En aquest sentit, l’auto-performativitat és troba condicionada per la millor versió de nosaltres mateixos, interpel·lada per totes les expectatives de classe i reconeixement. Bernie Hogan relaciona àgilment teories de Erving Goffmann en relació a l’auto-performativitat de la vida quotidiana, amb les formes de l’auto-performativitat a l’era digital. En aquest context, planteja la metàfora de Goffmann “dramaturgical approach” que valora el comportament humà a partir d’aproximacions teatrals per a comprendre les formes que adopta l’auto-performativitat en els individus i ho relaciona amb les formes d’auto-performativitat dels medis digitals . Així fan servir els termes “front-stage” i “back-stage” per a definir els dos espais on es representa la tendència del comportament dels individus en relació a l’esfera pública-visible, i l’esfera privada-íntima. Per a Hogan aquesta metàfora és pot traslladar perfectament a les presentacions dels subjectes a internet. Hogan8 defineix el “front-stage”:
[in front-stage] we are trying to present an idealized version of the self according to a specific role.
(I al “backstage”) Is a place relative to a given performance, where the impressión fostered by the performance is knowingly contradicted as a matter of course.9
Així, veiem que una part d’intimitat, silenciosa i contradictòria, pot quedar protegida sempre i quan, la vessant pública ho permeti. Però a la societat de l’aparença, les persones cada vegada invertim (LINK COMUNITAT) més esforços en nodrir la faceta visible en xarxa, despreocupats de possibles repercusions. Seleccionant i escollint elements, que provenen de la nostra intimitat però que s’han de caracteritzar eficaçment per al públic global.
Aquesta pseudo-intimitat que s’exposa, la performance que ocorre al “front-stage”, ha de presentar la vida dels individus com si d’un “espectacle” propi es tractés. Idear la manera de que el seu personatge visible generi algun efecte al potencial públic que pugui estar observant. Mantenir certa posició o estatus en un hàbitat fluctuant, que es transforma i reclama novetat constantment. Convertint l’ experiència vital al fer-se visible ( al performativitzar-se ) en un gruix d’accions, comportaments i imatges suggerents que volen provocar interès, algun retorn afectiu de l’atenció del públic, i la confirmació final del “nostre valor” a la societat.
LA INTIMITAT I L'ESPECTACLE /04
LA INFLUÈNCIA DEL REALITY-SHOW
Als anys noranta, un fenomen televisiu de gran abast va posar en evidencia la voluntat del sistema productiu de convertir a les persones en la seva totalitat, en objectes-servents sotmesos als imperatius del mercat9. Va aparèixer el Reality-Show. Anteriorment veiem convertits en producte aquells que per la seva professió, tenien una exposició mediàtica, com podien ser actrius i cantants al llarg del segle XX, autèntics icones per a la cultura de masses, referents socials i culturals, admirats arreu del món, que s’alçaven com models de perfecció gèlida i distant, capats de la seva dimensió més humana, i construïts al detall de la seva intimitat per el gaudi del públic majoritari.
Aquests personatges mediàtics, segueixen en el punt de mira, però és a partir dels anys noranta, amb l’arribada dels Reality Shows televisius, que apareix un nou subjecte mediàtic, que no se’l reconeix per una professió concreta, sinó que es presenta com una versió espectacular d’un individu de vida normal i corrent. Els Reality Shows van detectar ràpidament que podien agafar els atributs propis dels individus comuns, allò més rutinari, més quotidià, i presentar-ho en pantalla reconvertit segons les característiques de l’espectacle. Al públic li interessava entrar a la vida privada de les persones i descobrir-ne els secrets.
El que van descobrir els Reality Shows va ser que es podia rentabilitzar la vida quotidiana de les persones a les pantalles de televisió. I aquestes vides es representaven amb la màxima extravagància, pròpia de l’espectacle, per a oferir més joc a l’espectador. Un circ de potències i vulnerabilitats dels individus corrents. De cop es treia profit productiu a formes comunes i quotidianes, fins llavors reservades a l’esfera privada.
Les xarxes socials ha perpetuat aquest model a la era de l’internet. Només cal fer una mirada ràpida a la proliferació incessant de nous subjectes que avui en dia ascendeixen socialment gràcies a un reconeixement de la seva espectacularització en alguna plataforma social. Qualsevol pot esdevenir avui, un personatge públic mediàtic mitjançant tots els recursos dels que el seu “interior” disposi, gestionant la seva intimitat i exposant-la al públic segons conveniència. Seguint el context dels Reality, sovint com més íntima i compromesa és la informació que donem de nosaltres mateixos, més atenció rebem del públic que mira.
Actualment hem d’afrontar l’autoperformativitat de les nostres experiències a la xarxa. I segons com dirigim aquesta “performance” virtual de cop, podem rebre una atenció mediàtica gràcies a l’encert de la faceta exposada en relació a una audiència concreta. L’espectacularització de nosaltres mateixos en aquest cas, ha resultat tant òptima, que l’activitat mou masses de seguidors. Masses de seguidors als que no coneixem, però ells si al personatge que miren. O com a mínim, una part d’ell, la que el subjecte espectacularitzat ha permès mostrar al llarg de la seva exhibició pública.
¿Cómo puede mi vida estar ocupada por el arte?
¿el arte te posee bajo la forma de una auto-performatividad sin fín? Te despiertas sintiéndote un ser múltiple? ¿Estás en constante autoexposición? 1
JO I EL MEU ESPECTACLE
EL SUBJECTE AUTOPERFORMATIU
"la construcción de la identidad se concibe como algo que se hace o se desempeña, como algo performativo".2
LA INTIMITAT I L'ESPECTACLE /06
DESCONNEXIÓ AMB EL SER GENÜÍ
Però a mesura que s’alimenta aquest personatge, es perd, com a mínim en la seva presentació, les restes de l’essència d’algun individu real. Com més prefabricat està el relat propi d’algú, o més neix de l’auto-perfomativitat premeditada, més es desarrela de la seva dimensió humana, del que és essencialment com a persona i del que és una construcció, l’elaboració d’un relat que ha estat creat per al públic:
[...] en la contemporaneidad, una proliferación de identidades efímeras, producidas en serie, en las que las "relaciones entre verdad, mentira, realidad, ficción, esencia y apariencia" se confunden y generan una necesidad de la cautela en cuanto a los dilemas sociales derivados de esa complejidad.10
I en aquest sentit, aquest seguit d’elements als que apunta Sibilia s’entrecreuen amb els interessos d’un sistema productiu que ho valora tot segons l’òptim i l’eficaç i provoca tensions a les persones i les seves relacions amb els altres.
Apareix arran d’aquestes tensions, una emergència d’autoafirmació competitiva per a sobresortir, per a tenir una veu, per al discurs propi que s’ha fet públic d’un mateix, en una carrera accelerada cap a l’ascens social, en una lluita constant per a no quedar invisibilitzat, per a rebre alguna atenció, en un món ple d’individus-individualitzats a la cerca d’un espai digital on ser reconeguts per la seva singularitat. Aquest solapament presenta sovint desastrosos resultats en la convivència i el reforçament col·lectiu. Doncs l’èxit de l’autorealització i l’auto-performativitat són valorats per sobre de qualsevol forma d’organització col·lectiva. Les pressions per a l’adequació de la pròpia imatge pública apunten al subjecte com a artista auto-performàtic. L’únic responsable de la construcció de si mateix, i per tant de l’èxit de “l’obra de si mateix”. Així Franco Berardi apunta…
It seems that ever less pleasure and reassurance can be found in human relations. A consequence of this loss of eros in everydaylife is the investment of desire in one’s work, understood as the only place providing narcissist reinforcement to individuals used to perceiving the other according to rules of competition, that is to say as danger, impoverishment and limitation, rather than experience pleasure and enrichment.11
La forma com gestionem la pròpia imatge on-line és complexa i més quan entra en joc el reforçament de l’autoconcepte i l’autoestima. La voluntat és dirigeix a construir un relat propi convincent, agradable i atractiu, que reflecteixi singularitat, però havent de modular constantment que no es destapin les qüestions més íntimes si valorem que no han d’afrontar-se al món visible i molts menys convertir-se en judici públic i de moralitat.
Per tant la forma actual de mostrar la intimitat dels subjectes públicament, és aportar alguns detalls de veracitat al relat visible tot integrant-lo en les formes de l’espectacle per a una interacció sovint més favorable. I aquest fet portat a l’extrem, transforma l’auto-performativització més o menys acurada, per les formes més salvatges de l’espectacularització capitalista.
L’auto-gestió ( LINK AUTO-GESTIÓ ) és una responsabilitat primordial del ser digital. Perquè tot subjecte que vulgui formar part d’internet haurà de produir la presentació del seu ser públic ( més o menys espectacularitzat ) . I aquesta faceta pública és actualment, un indicador de l’èxit social que apunta directament al reforç o la destrucció de l’auto-concepte en els propis subjectes públics.
Els individus on-line, han desenvolupat formes mercadològiques de l’administració d’un mateix ( LINK EINES DE PODER ) Ja que, una màxima en els valors de les persones implicades com agent actiu a les lògiques productives, és, de la mateixa manera que qualsevol altre producte, la vocació per a optimitzar el propi personatge construït i per desencadenar bones valoracions socials i altres retribucions. El que no s’explica prou però és com cuidar-nos de les tensions de l’auto-performativització permanent, com valorar els límits de la reconversió de la vida en espectacle i els danys que pot ocasionar al ser genuí que és troba afectat per tots aquests afers socials.
LA INTIMITAT I L'ESPECTACLE /03
UN VALOR ENVERINAT. Tensions entre l’autoproducció i l’aprovació
En les formes d’interacció social, aquest abocament dels subjectes a les lògiques del consum des de les seves aportacions digitals, estant comportant conseqüències preocupants. Si la preocupació occidental recau en l’autorealització d’un mateix i acaba revelant-se com la font de reconeixement social, sorgeixen dos elements a tenir en compte : per una banda el valor del subjecte en societat relacionant-lo amb un valor de mercat. I per l’altra, la voluntat per part del mercat, “d’invisibilitzar” qualitats humanes que fan nosa a les lògiques productives, perquè la seva naturalesa no encaixa en la producció. Com podrien ser la contemplació, l’amor verdader, la solidaritat, l’acceptació de l’alteritat ( entenent-les en la seva versió més genuïna, i no transformades en producte de consum, sinó com a processos de comprensió, atenció, dedicació i tolerància entre individus ).
Començant per la primera preocupació, el valor del subjecte relacionat a una xifra, cóm ho provoca el fenòmen “liking”. El valor del subjecte determinat per la puntuació de la societat. Aquesta significació del valor és una evidència de com els subjectes ens regim i organitzem cada cop més en societat segons uns paràmetres que corresponen al consum. Com diu Sibilia:
El rating es lo que domina en el tipo de comunicación en las redes sociales. Es un valor de mercado. Cuantos más votos, más valgo.4
Aquest valor desvincula la qualitat humana del subjecte amb les coses que li són realment avaluades en la societat ( digital ). La bona valoració recau en l’eficàcia del subjecte de construir un relat propi on el contingut no té perquè ser autèntic però que entra a formar part de la cartera de figures singulars que es presenten al públic. Aquest fet comporta incertesa i angoixa a tots aquells subjectes que no satisfan els requisits que s’exigeixen socialment, que a més són requisits sempre mutables i canviants, i per tant no són valors estàtics sinó que varien segons noves demandes socials, i per tant són imprevisibles i frustrants. Berardi afirma al seu llibre The Soul at Work, que el capitalisme espera una participació entusiasta dels subjectes a una competició universal, on realment és impossible guanyar sense haver desplegat conscientment totes les nostres energies. I ni tan sols així, doncs per a Berardi, les lògiques del consum en relació a la productivitat estan enverinades, ja que entén que el consum en la societat contemporània ha imposat la producció continua a tots els àmbits de la nostra vida, el treball com a forma d’autorealitzar-se que no conclou mai, i apunta a que aquest verí porta temps escolant-se diàriament a la nostra manera de viure i estar al món:
The poison has been brought daily into our homes, like a nerve gas, acting on our psychology, sensibility, and language: it is embodied by television, advertising, endless info-productive stimulation and the competitive mobilization of the energies.5
Un verí que s’ha integrat a la forma com tenim de percebre’ns i de percebre també a l’altre. De comportar-nos, d’evolucionar. Aquest verí de “l’auto-realització” contamina, amb l’ajuda de dinàmiques socials i culturals cada vegada més adverses i agressives, qualsevol esperança de ser més comprensiu i solidari amb un mateix i amb els altres , i de valorar la llibertat de moviment i expressió en els individus.
Així, molt relacionat amb la valoració anterior, la segona raó per la que penso que es preocupant construir la subjectivitat en base als valors del mercat, és el rebuig sistemàtic d’emocions i sentiments que es desenvolupen a tots els nivells de la dimensió humana, i que necessiten trobar llocs d’expressió i diàleg, encara que no ofereixin una retribució significativa al negoci de les intimitats capitalitzades.
Sovint acabem mostrant la faceta més pràctica de nosaltres mateixos, sense fer entrar en el joc emocions i pensaments que no encaixen en les lògiques generals, doncs no ocasionen negoci. Optem sovint per presentar la nostra subjectivitat en base als valors socials més positius, els que ens facin encaixar fàcilment , alimentant així els valors de dictàmens consumistes. Els individus opten per mostrar només, la vessant més eficaç, la versió més òptima de si mateixos, una construcció “ficcionada”, i “espectacularitzada” del que és realment l’individu genuí. Una construcció perfecta que rebutja les parts obscures, que tem a la feblesa, i els sentiments que ens tornen vulnerables a la mirada de l’altre.
Esta espectacularización de sí mismo, como un personaje visible y fascinante, es el resultado de un montaje inspirado en los moldes mediáticos, que sea capaz de conquistar una audiencia dispuesta a aplaudir y "disfrutar" lo que somos, porque se trata de alguien que necesita mostrarse para autoafirmarse. 6
LA INTIMITAT I L'ESPECTACLE /02
L’AUTOPERFORMATIVITAT PER A L’ÈXIT SOCIAL
Nuestra vida real es convocada a performar y a realizarse en la visibilidad. Tenemos que mostrar quienes somos todo el tiempo.2
Hem de deixar veure qui som, però en la seva versió millorada, òptima per a l’adaptació a les lògiques productives.. Si el concepte de mercantilització i optimització es trasllada a les vides humanes, la intimitat, és convertida en una forma molt lucrativa de valor del capital.
Aquest valor capital de la intimitat afecta de forma col·lectiva i també personal. En les formes col·lectives, afecta amb contundència alterant les formes com interactuen els individus i s’organitzen socialment, tant al món digital, que es l’àmbit que aquí interessa, com també després quan apaguen les pantalles. Fenòmens de sobreexposició, la percepció social de tenir dret en la intimitat visible de l’altre o la “comercialització” irresponsable de les intimitats alienes, són algunes conseqüències d’una comprensió de la intimitat en les formes del capital.
En la vessant personal existeix la pressió productiva de ser un dispositiu eficaç, resolutiu amb les seves funcions: d’auto-realització tant en àmbits laborals, com en àmbits de la vida privada familiars o d’oci, i capaç d’optimitzar les seves funcions i resultats constantment. Oferir al públic una versió permanentment millorada de si mateix.
Internet capgira moltes coses en aquest ordre social regit pel consum, i al perdre el control de la nostra imatge pública a internet, cedim aquests drets a lògiques productives que no busquen l’expressió lliure dels individus, sinó l’expressió dins uns paràmetres, acotats per unes normes de control i poder productiu.
Una de les exigències habituals del mercat és la rapidesa en l’actualització dels processos del consum, i aquests no permeten la lentitud i el potencial reflexiu que la lentitud permet als individus. El sistema productiu relentitzat cauria pel seu propi pes. Així, els individus en societat, han d’ actualitzar-se constantment, renovar-se i millorar-se tant com els sigui possible, si volen sobreviure a les indiscriminades voracitats del sistema productiu dels nostres temps.
Sobreviure-hi ens assegura, en aparença, èxit en certs àmbits de la societat globalitzada. L’autorealització en relació als mitjans digitals, s’emmarca en un sistema productiu que ens “ven” l’apoderament i l’auto-performativitat, com la possibilitat de desmarcar-se i mantenir el control sobirà de les nostres pròpies vides, i així optimitzar-se i seguir produïnt. Aquesta premissa en contacte amb Internet i l’aparent llibertat de moviment que desplega, es presenta com la conjectura perfecta per assolir l’èxit social als nostres temps. Com diu Franco “Bifo” Berardi:
The hierarchical structure of the factory model collapsed. The aspiration to self-realization became fundamental in the reconstruction of a functioning social model perfectly fitting digital productive system.3
La reconstrucció del model social en l’autorealització, s’emmotlla perfectament al sistema de producció digital. La cita de Berardi emmarca la situació dels subjectes al món contemporani occidental. Havent delegat part de l’abastiment de les principals necessitats de subsistència a països en vies de desenvolupament, el subjecte contemporani occidental dedica l’atenció a altres sectors productius de consum, com el de l’auto-promoció. El reforç de les figures individuals, erigides amb l’autoproducció d’un mateix, perfilen comercialment la pròpia subjectivitat i aquesta, busca desmarcar-se dels altres individus, com a forma d’inversió personal per a l’ascens social.
Vivim a una societat on els subjectes, convertits en producte, han de lidiar amb la competència, el reconeixement i la originalitat de les seva identitat pública, per assegurar-se un suposat èxit a la vida.
LA INTIMITAT I L'ESPECTACLE /01
INTIMITAT COM A VALOR DEL CAPITAL
El espectáculo es un verosímil de la realidad, però tan convincente, que la realidad debe emularlo para que se le reconozca como realidad.1
En un món on tot està organitzat segons les lògiques del mercat i el consum, la nostra intimitat es troba, com a mínim, en perill de veure’s alterada. Si els sistemes capitalistes productius han aconseguit travessar qualsevol activitat humana, els subjectes integrants d’aquests sistemes es troben, inevitablement, en una situació molt vulnerable que els sotmet a les transformacions constants del medi cultural i econòmic.
Certes característiques que fa uns anys eren competència exclusiva d’objectes i màquines han estat traslladades als interlocutors humans, així els individus i les seves vides en material susceptible de ser convertit en producte. La intimitat dels individus ha esdevingut un valor de mercat més. Una mercaderia més, dintre de de la global estructura del consum que s’integra en la comunicació de masses i les lògiques productives contemporànies.
Les compatibilitat creixent entre humà i màquina ha contribuït a reforçar la idea del ser humà com una màquina que es modifica, altera i corregeix de les seves “imperfeccions”. L’individu com una construcció de si mateix, que respon a les fluctuacions culturals i les exigències.
El mercat busca la versió més eficient possible. Aquest sistema només mostra en l’avarícia productora la seva impossibilitat, doncs la perfecció, en el context humà, no és possible definir-la. Tot i així, les lògiques productives capitalistes beuen de la constant innovació, actualització, velocitat i acumulació per a la continuïtat de la seva activitat.
De la mateixa manera, aquestes lògiques volen l’humà com a producte, i per tant rep els mateixos inputs de superació i optimització personal, i se’l responsabilitza per a què la seva presentació pública, en especial al medi digital, ho reflexi.
JavaScript is turned off.
Please enable JavaScript to view this site properly.
Salon.io